Entre Màrsias i Apol·lo

És en el llibre III de La República on Plató desplega abastament la seva teoria de la música i, per fer-ho, es val de dos mítics músics com Màrsias i Apol·lo. Dos músics que representats pels instruments de l’aulos i la lira el porten a la formulació d’unes disquisicions que afecten de ple temàtiques relacionades amb l’educació i l’ètica. Possiblement aquests dos mítics de culte, a l’igual que va fer Schumann en ple segle XIX amb els personatges d’Eusebius i Florestan, siguin una forma per definir els dos principals caràcters que romanen sempre en el més profund de qualsevol gran i immens músic com ho és, indubtablement, Maurizio Pollini. Una dialèctica entre Màrsias i Apol·lo és la que va esdevenir-se en el concert d’aquest pianista milanès en el que algú no ha pogut deixar de demanar-se si no ha estat la darrera visita musical a casa nostra. Una visita que va fluctuar entre aquest món d’Apol·lo, sempre més ordenat i calculat, i on les obres de Schönberg i Nono van anar com anell al dit per endinsar els oients en uns ambients de gran càrrega intel·lectual i reflexiva. Menció especial va merèixer la interpretació de Sofferte onde serene... que el mateix compositor, Luigi Nono, va dedicar-li. El món de Màrsias, en canvi, va venir representat de ple per unes obres de Chopin que, en més d’un moment, van superar per l’exigència tècnica un Pollini que va saber, però, integrar i vestir allò que era una evidència a les orelles de tots. Però no és menys cert que el miracle també va tenir el seu lloc i, certament, els colors de la paleta tímbrica i atmosferes assolits en la celebèrrima Marxa fúnebre ens van portar als territoris de l’inefable i el sublim. Però sempre, això sí, entre Màrsias i Apol·lo.