L’orfisme segons Jacobs

Hi ha concerts i concerts. Concerts de tràmit, concerts per oblidar i concerts per al record. Encara, però, n’existeix una altra tipologia. Aquells que queden com una fita i una referència per sempre en el temps i en la memòria. Aquest ha estat el cas del debut al Gran Teatre del Liceu, força incomprensible d’altra banda, del director belga René Jacobs, en el dia exacte que complia les seves 75 primaveres.

Per mitjà de l’òpera Orpheus (1726), de G.P. Telemann (1681-1767), estrenada en versió concert a l’Oper am Gänsemarkt d’Hamburg, Jacobs va demostrar el perquè és un dels directors més reputats i prestigiosos en el camp de la interpretació operística amb criteris històrics. Amb un cast que semblava, talment, una competició sana de qui ho feia millor, però en què els personatges principals d’Orasia i Orpheus interpretats, respectivament, per Kresimir Strazanac i Kateryna Kasper –recordem bé aquests noms– es van emportar els màxims reconeixement, vam ser submergits en el món de la descoberta del geni telemannià, massa poc present a les nostres sales de concerts, i introduïts en un espai musicopoètic fora del temps.

En efecte. Vam ser allí, però el signant és incapaç de determinar quant temps, ja que el rellotge semblava aturat. Junt als solistes, uns impressionants i estratosfèrics B’Rock Orchestra & Choir van propiciar el marc propici perquè quedéssim colpits per la peculiar versió del compositor de Magdeburg del mite d’Orfeu en què se’ns diu que “no hi ha més gran victòria que haver captivat els inferns”. O si voleu, en el cas de Jacobs, haver aconseguit aquest debut liceístic en format de trilogia amb dues noves òperes òrfiques més, en els propers anys, com ho són les compostes per Gluck i Monteverdi.