Art

Opinió

El franquisme peta a Lleida

Fa de molt mal sentir que un polític invoqui l’escassa rellevància d’un bé patrimonial just quan s’ha partit per la meitat

El passat 23 de desembre, la Paeria de Lleida va fer retirar un dels darrers vestigis materials del franquisme a la ciutat, l’escut que presidia la façana de l’edifici de Capitania, a l’antiga caserna militar de Gardeny. El tema havia generat un petit debat a les bambolines culturals i els mitjans de comunicació de Ponent, així que hi havia molta expectació. Arribat el dia, l’operatiu va posar-se en marxa i els periodistes van anar a cobrir l’acte. Aquest detall, que pot semblar anecdòtic, és transcendent. Els tècnics que s’ocupen del patrimoni sempre pateixen quan han de fer la seva feina davant els llums i els taquígrafs de la premsa, i és normal. Perquè són operacions molt delicades en què el patrimoni es posa en risc, i els professionals necessiten treballar sense cap pressió afegida.

Una operació tan delicada com la de l’altre dia, protagonitzada per un element patrimonial que, a banda de les seves dotze tones de rellevància històrica, incorporava la polèmica al pes, havia de ser supervisada, per força, per un equip tècnic en què hi hagués arquitectes, conservadors restauradors de béns culturals i tècnics municipals especialitzats en patrimoni històric. Desconec si va ser així. El que sí que sé és el que vaig veure en un vídeo difós pel diari La Manyana en el seu compte d’Instagram en què s’aprecia clarament com, en el moment que la grua el diposita a la plataforma del camió, l’escut peta i s’esberla. Si es para l’orella, en la filmació se sent com la persona que dirigeix l’operació donant indicacions exclama el següent: “S’ha trencat.” Això va passar perquè, en voler-lo dipositar-lo al camió, el van recolzar, dempeus, sobre la base i, després, el van tombar. Aquest moviment final, que tenia l’objectiu de transportar-lo pla, va ser un error, ja que es va sotmetre l’escut a la pressió del seu propi pes en tensió amb les cadenes que el subjectaven.

Conscients del problema generat, el primer tinent d’alcalde, Toni Postius, va afanyar-se a declarar : “Ens pensàvem que era de pedra, però, finalment, és un escut fet amb un motlle i ciment o formigó. Per tant, des del punt de vista del valor, encara es redueix molt més.” I hi va afegir: “Amb aquest pes i amb aquest tonatge, i sense ser d’un material de qualitat, pot passar de tot.” Aquestes tres frases són un absolut despropòsit des del punt de vista tècnic i patrimonial. Primerament, com és que no van adonar-se fins al moment de dur a terme l’operació que l’escut no era de pedra? No havien fet el preceptiu estudi tècnic previ per determinar la naturalesa del material? Després, hi ha la consideració menyspreativa sobre el valor del bé, que sona a excusa per justificar que l’escut s’hagi trencat en plena operació. Fa de molt mal sentir que un polític invoqui l’escassa rellevància d’un bé patrimonial just quan s’ha partit per la meitat. I no, tinent d’alcalde, en una intervenció com aquesta no pot passar de tot. Perquè si la planificació de l’operació hagués estat l’adequada, amb l’assessorament d’un tècnic arquitecte especialitzat i els conservadors restauradors, per exemple, del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, que estan més que bregats en tasques d’aquest tipus, estic convençut que l’objectiu s’hauria assolit amb èxit i sense trencadissa.

En el marc del debat generat a la ciutat de Lleida, s’havia argumentat que, malgrat retirar-se del lloc per a què es va concebre, l’escut havia de servir per explicar un fets històrics tràgics, funestos, execrables. És a dir, que tenia una missió. Estava per veure com es faria això, però aquesta voluntat per si sola justifica que l’escut fos retirat amb la supervisió de tècnics especialitzats que garantissin l’èxit de l’operació. I no val a dir que, total, és un escut franquista de formigó o ciment. I tampoc allò que l’escut es restaurarà i que no es notarà res. És un element patrimonial que explica la dolorosa història de la ciutat i del país, i mereixia ser tractat amb respecte i professionalitat tècnica, més enllà del rebuig que ens pugui generar des del punt de vista ideològic o cívic. Era molt fàcil dir que la voluntat del govern municipal era retirar l’escut. Allò difícil, com s’ha demostrat, era fer-ho a partir del coneixement i el compromís tècnic, amb plena consciència patrimonial i valorant la feina que fan els col·lectius que vetllen pels vestigis materials del nostre passat. Perquè el major respecte és comptar amb ells i escoltar-los, i sembla que aquest cop no s’ha fet així.

*Universitat de Lleida



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona