L’últim gran cinèfil

L’última projecció deu ser una de les pel·lícules més tristes i belles que existeixen: en un poble polsegós de Texas (el fictici Anarene), tots els joves s’hi avorreixen i volen marxar-ne (si no és que ho han de fer en ser reclutats per a la guerra de Corea) mentre Sam el Lleó (l’actor fordià Ben Johnson) encarna la memòria dels vells i millors temps. Peter Bogdanovich, que aleshores tenia 32 anys, va dirigir-la el 1971 i hi va posar, com sempre va fer, tot el seu amor pel cinema clàssic de Hollywood (la sala d’Anarene es tanca amb la projecció de Riu Vermell, de Howard Hawks) mentre a la vegada representava l’esperit vivificador del “nou Hollywood”, del qual també van formar part Coppola, Scorsese i Cimino, entre d’altres.

Tot just era la seva segona pel·lícula (la primera és Targets, produïda pel mític Roger Corman i amb Boris Karloff com a protagonista), i si hagués estat l’última potser ja hauria tingut un lloc en la història del cinema. Va fer-ne unes quantes més (un parell de grans èxits i molts de fracassos), sense que per a molts igualés mai la bellesa profunda de L’última projecció.

Nascut a Nova York el 1939, fill d’un pianista serbi i d’una jueva austríaca que van fugir del nazisme, Bogdanovich, mort ahir a Los Angeles als 82 anys, possiblement va ser el primer gran crític de cinema nord-americà (Esquire, New York Times) convertit en director. Ho va fer una dècada després que fessin aquest pas els cineastes de la Nouvelle Vague, als quals, en certa manera, va seguir com a crític vindicant la importància dels directors com a autors. Va fer amistat amb uns quants, d’una manera especial amb Orson Welles, i va escriure’n i va entrevistar-los: Ford, Walsh, Lang, Hitchcock, Preminger, Hawks, etc. Aquest últim va inspirar-li clarament (sobretot amb Quina fera de nena!) Què em passa, doctor? (1972), una comèdia esbojarrada amb Barbra Streisand i Ryan O’Neal d’un èxit comercial immens.

Tot seguit va tenir-ne un altre amb Lluna de paper (1973), en què 0’Neal i la seva filla Tatum (Oscar a la millor actriu secundària) fan de pare i filla: fent petites estafes, sobreviuen rodant pel Midwest durant els temps de la Gran Depressió. Aquí s’acaben els èxits de Bogdanovich.

Aparellat amb Cybill Shepherd, amb qui va rodar amb L’última projecció, les seves dues pel·lícules següents amb ella, Daisy Miller i el musical At long last love, van fracassar en tots els sentits. No va refer-se amb Nickelodeon (1978), una evocació nostàlgica dels inicis del cinema repetint amb Ryan i Tatum 0’Neil. La gran patacada va arribar amb Tothom va riure (1980), tot i ser una comèdia finíssima amb Audrey Hepburn, Ben Gazzara i Dorothy Stratten, una jove model canadenca de 20 anys a qui el seu marit, Paul Snider, va assassinar (suïcidant-se tot seguit) en saber que volia anar-se’n amb Bogdanovich. No només ningú no va riure, sinó que l’assassinat de Stratten va fer que es retirés el distribuïdor del film i, en recuperar-ne els drets per exhibir-lo, Bogdanovich s’hi va arruïnar.

Aquests fets van dur-lo a una llarga depressió. Va tornar a escriure sobre cinema i també va fer-ne, però ni tan sols va ser justament reconegut quan, 20 anys després, va tornar a Anarene per rodar una magnífica pel·lícula que du com a títol el nom d’aquest poble imaginari convertit en llegenda cinematogràfica.