Cultura

NÚRIA SEMPERE

DIRECTORA DE L'ESCOLA SUPERIOR DE MÚSICA DE CATALUNYA (ESMUC)

“Darrere de les històries d’èxit musical sempre hi ha un esforç”

La nostra gran preocupació és situar l’excel·lència artística i professional al costat d’un compromís social
Com en d’altres serveis públics, en l’educació musical tenim tota un perifèria catalana molt desatesa

Rosalía, Joan Magrané, Sílvia Pérez Cruz, Raquel García-Tomás, Clara Peya, Salvador Sobral, Gemma Humet, Arnau Tordera (Obeses), Xavier Sabata i Marco Mezquida són només deu dels 2.500 músics que, en els seus vint anys d’història, han sorgit de les aules de l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). La seva actual directora, Núria Sempere, que ocupa el càrrec des de finals del 2018, atén El Punt Avui coincidint amb l’inici, demà, dels actes de celebració del 20è aniversari.

Què va signifcar, fa vint anys, la creació de l’Esmuc?
L’equiparació, per primer cop, de totes les músiques. Fins aleshores només hi havia titulació de clàssica, no pas de jazz i música moderna, flamenc o tradicional. Això no havia passat mai. L’Esmuc va trencar completament aquestes jerarquies i, amb això, va propiciar que tothom begués de tothom. L’Esmuc és una escola on el currículum és plenament integrador, en el sentit que no fem només instrumentistes o compositors sinó que tots els perfils acaben tenint un currículum que inclou totes les mirades. És bonic, doncs, sentir dir a Joan Magrané que, si no hagués fet música antiga, la seva obra compositiva segurament no seria tal com és o a Rosalía defensar que la seva mirada envers al món professional seria molt diferent sense haver cursat assignatures de producció o gestió.
El món ha canviat força, des de llavors.
Sí, per això hem de ser receptius a les tensions del segle XXI. La més exigent és situar l’excel·lència artística i professional al costat d’un compromís social. Aquesta és la gran preocupació de l’Esmuc i també de tots els centres europeus de música amb estudis superiors. No podem seguir mirant cap endins. Hem de fer-ho cap enfora i aconseguir que els nostres graduats i graduades siguin capaços de transformar un món al qual li calen professionals capaços d’entendre’l.
Alguna acció concreta?
No fa gaire hem allotjat un projecte preciós que va néixer a Alemanya fa quinze anys i que vol formar excel·lents musics de cambra a partir de concerts en entorns on la música clàssica no entra mai. Un quartet txec, per exemple, ha estat una setmana a Barcelona i dos professors, Jonathan Brown i Erica Weis, han estat treballant-hi fent concerts en centres de discapacitats, residències de gent gran, escoles de primària amb alts índexs d’alumnes amb bagatge migratori… Tocaven Beethoven i Brahms amb el repte que ningú perdés l’atenció i, de mica en mica, tothom quedés atrapat per la música. L’evolució del quartet en pocs dies va ser brutal. T’adonaves de com, a mesura que aprofundien en la música i la feien més sincera, creixia la seva capacitat de comunicar-la als altres.
Com descriuria, a grans trets, l’alumnat de l’Esmuc?
Pel que fa al bagatge formatiu, un 60% ve d’haver estudiat en conservatoris i un 40%, d’haver-ho fet en escoles de música o institucions no reglades. Pel que fa a la procedència, un 58% dels estudiants de grau són de Catalunya; un 36%, de la resta de l’Estat; un 4%, de la Unió Europea, i un 2%, de la resta de món. Hi ha un element a treballar, però, tant a l’Esmuc com a la resta de centres, que és la masculinització de moltes especialitats.
Per exemple?
Producció i gestió i pedagogia són estudis molt paritaris. Interpretació de la música clàssica i contemporània, o música antiga, també. Els de musicologia, per exemple, amb un 70% d’alumnes dones, són estudis molt feminitzats. Jazz i música moderna, direcció, sonologia, flamenc i música tradicional, en canvi, estan molt masculinitzats. En números globals, però, estem en un 60-40, perquè els estudis més paritaris són els majoritaris.
No hi haurà més dones directores d’orquestra, o compositores, o enginyeres de so, si des dels centres no es reverteixen aquests percentatges.
Sí, de fet hi ha una qüestió que estem analitzant a partir d’una enquesta en què es deia que, abans de superior, era tot molt paritari i que el problema era fer el pas. Els percentatges d’homes i dones que se’ns presenten a les proves són molt semblants, com també ho són els dels aprovats. El problema, però, és que, abans d’això, moltes noies no es decideixen a cursar estudis superiors per culpa d’aquest imaginari que diu que la direcció, o la composició, o el baix elèctric, són cosa d’homes. Tenim detectat que moltes es fan enrere i opten per altres carreres. És per això que, amb les nostres alumnes de tercer i quart, hem començat una activitat de mentoria en escoles i conservatoris. Cal anar allà i dir-los: “Ei, jo em vaig presentar a les proves d’accés i les vaig aprovar. No tingueu por, perquè es pot, i jo en soc l’exemple.”
Quins són els percentatges de paritat entre el professorat?
Un 80% d’homes i un 20% de dones, és terrible... Però jo no hi puc fer res. Es té en compte, per intentar revertir-ho, quan hi ha processos de selecció, però en igualtat de condicions. És a dir, en el moment que hi ha dos candidats en igualtat de condicions, fem un decantament cap a una professora.
L’any passat, Clara Peya, exalumna i Premi Nacional de Música, amb motiu dels abusos a l’Institut del Teatre, deia que “a l’Esmuc també passava”.
Tan bon punt va esclatar l’escàndol de l’Institut del Teatre vaig escriure als 2.500 graduats de l’Esmuc per tal d’assumir institucionalment qualsevol responsabilitat que hi pogués haver. La Clara, concretament, em va explicar el cas d’un professor que ja no hi treballa que no era tant un cas d’assetjament sinó de sexualització de les estudiants, que és una de les qüestions sobre les quals cal posar les alarmes i la formació. Dels 2.500 missatges que vaig escriure, en tot cas, hi va haver onze graduades i graduats que em van venir explicar coses que els havien passat. Cap no era delictiva. Tenien més a veure, com deia, amb aquesta sexualització de les estudiants. Però van derivar en amonestacions escrites a tots aquells professors que encara hi són.
Quines són les titulacions amb més demanda?
Les més demanades són les de jazz i música moderna. Per a una plaça de cantant, per exemple, tenim cinquanta demandes. Són coses que hem d’anar repensant, tot i que no crec que servís de res incrementar places només perquè hi ha demanda. Sí, però, que, amb la conselleria d’Educació, estem revisant els números globals per tal que no hi hagi tanta pressió sobre les 600 places que oferim. Són les mateixes places que hi havia el 2001, que és l’època en què, a Catalunya, érem sis milions. Ara en som set i mig i, per tant, caldrà anar veient si podem incrementar les places. No és només, però, una qüestió demogràfica, sinó també geogràfica. Com en d’altres serveis públics, en l’educació musical tenim tota un perifèria catalana molt desatesa.
Hi ha prevista cap acció per revertir-ho?
Estem mirant si podem ampliar places a les Terres de l’Ebre. En l’apartat de metall hi ha molt d’alumnat provinent d’allà i intentarem fer una delegació d’acord amb la Universitat Rovira i Virgili per tal de no desposseir el territori del seu talent. Intentarem fer-ho ja el curs vinent.
Va ser directora de l’Escola Municipal de Música - Centre de les Arts de l’Hospitalet i té una llarga trajectòria en el terreny de l’educació musical, vostè. Més enllà del nivell superior, s’ensenya bé música, en aquest país?
S’ensenya molt bé, crec. Tenim una xarxa d’escoles, conservatoris i professionals realment excepcional. Tot i això, encara tenim un percentatge de població que fa música inferior a la mitjana europea. I aquí és on hauríem d’incidir. Segur que els que amb la música els hi va la vida ja en faran, de música. Però el que seria rellevant és que molta més gent cantés en cors, toqués en big bands,formés part de grups de música tradicionals... És així com el panorama musical faria un tomb. Tenim encara massa pocs amateurs. És com si només valgués la pena esmerçar esforços a estudiar música si vols anar a un grau superior, però hauria de ser-ho, simplement, per tenir una vida musical més plena.
No cal, de petits, estudiar música per acabar necessàriament a l’Esmuc sinó per tocar, potser, en un quartet de corda amb els amics una tarda de diumenge com es fa a Alemanya o passar-ho bé muntant un grup de rock.
Exacte. Però hi ha també una segona cosa més important, que és treballar perquè, en el món de la música, hi hagi veritable diversitat, la qual cosa encara no tenim. No és només que hi hagi més homes que dones, sinó que tenim encara un nombre molt alt d’alumnat que té una família al darrere que l’acompanya i, en canvi, molt poc alumnat que, amb una mateixa brillantor artística, procedeix d’entorns on la música no té cap paper. Des de fa anys, a l’Esmuc fem tàndem amb les escoles de primària per tal de veure com podem contribuir que la diversitat entri en la pràctica musical. I no només en les músiques del món, sinó en aquelles musiques que no tenen tradició de tenir en la seva pràctica persones amb bagatge migratori o amb dificultats socioeconòmiques. No és bo que Catalunya tingui el 12% de persones amb bagatge migratori i que, en canvi, les nostres institucions universitàries no ho reflecteixin.
Creu que, una vegada titulats, els músics que surten de l’Esmuc se senten prou correspostos per les grans institucions musicals del país?
Bé, aquí hi ha una qüestió que no és només de l’Esmuc sinó de tot l’entorn universitari, i que té a veure amb si som capaços de generar un nou perfil de professional i un nou ecosistema cultural. La universitat fa temps que hi està molt posada, en la transferència de coneixement. Les enginyeries, les ciències biomèdiques... estan contínuament investigant per tal de trobar solucions als problemes que presenta la societat. Això, les enginyeries ho tenen molt clar. Investiguen i, quan tenen resultats, immediatament transfereixen aquest coneixement a la indústria o a la societat. Per a una transformació del món cultural cal que la indústria cultural es faci preguntes i nosaltres, com a universitat de la música que som, puguem orientar els nostres processos de recerca cap aquí.
Llegia que va escriure a Rosalía quan va guanyar els Grammy. Què li deia?
La vaig felicitar, i li demanava que fos referent de la seva generació. Tenia una responsabilitat, li assenyalava, que és que molta gent l’estava mirant. I que, d’alguna manera, havia de fer sentir a la gent de la seva generació que estudiar i esforçar-se val la pena, que l’èxit no surt de franc sinó que, al darrere, hi ha un esforç. Rosalía era una molt bona estudiant, dedicada i responsable. El curs passat es va oferir a venir a l’Esmuc a fer una conferència, ja que estava preparant una reflexió sobre la creativitat, i va fer una conferència preciosa amb quinze aspectes que, per a ella, eren rellevants quan es posava a escriure o produir. Va ser molt interessant i bonic veure-la altra vegada a l’Esmuc fent una conferència amb Power Point.
Ara, però, un nou ‘talent show’ a TV3 es dedicarà a buscar “les millors veus anònimes de Catalunya fins a convertir-les en estrelles del panorama musical”. Sembla, en aquest cas, que, per convertir-se en estrella, el que més cal és bàsicament guanyar un concurs.
Sí, fa ràbia, perquè al darrere de les històries d’èxit musical sempre hi ha un esforç. Hi ha un saber, que, a vegades, és un saber formal i, en d’altres, informal. No voldria jutjar quines són les fonts del saber, però, en un lloc o un altre, sempre hi ha al darrere una gran feinada.

Vintè aniversari

L’Esmuc inicia demà una programació especial de celebració del seu vintè aniversari amb un concert a l’Auditori de Barcelona del Gran Conjunt Simfònic dirigit per Francesc Prat, que estrenarà obres d’Ariadna Alsina, Marina Ortega i Núria Giménez, totes elles alumni de l’Esmuc. Dimarts, d’altra banda, també a l’Auditori, l’Esmuc Jazz Project interpretarà les obres que cinc professors –Lluís Vidal, Joan Díaz, Joan Sanmartí, Joan Monné i Francesc Capella– han escrit per a cinc solistes alumni que s’han fet ja un nom a l’escena catalana: Xavier Torres, Carola Ortiz, Pablo Selnik, Santi de la Rubia i Óscar Latorre. Entre els actes especials d’aniversari hi ha també la programació que el projecte de La Bottega d’Opera de l’Esmuc ha configurat demà a l’Auditori Josep Carreras de Vila-Seca i diumenge al centre parroquial de Sant Pere de Ribes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.