Jaume Geli s’enfronta a la seva ‘Intempèrie’ a la Fundació Valvi de Girona

De l’agost al desembre del 2021, a mesura que se succeïen tres estacions que l’anaven sumint gradualment en la foscor, Jaume Geli (Banyoles, 1967) va estar abordant la idea d’intempèrie en un camp apartat prop de l’estudi on treballa. El primer dia, s’hi va fer portar amb una grua una caseta metàl·lica d’aquelles que serveixen de magatzem d’obra, i durant cinc mesos va estar-hi assajant estratègies d’aproximació: encerclant-la amb pedres, aixecant-hi una barana tot al volt amb branques de figuera, entapissant el perímetre traçat amb dibuixos i, finalment, encenent-hi una corona de foc. L’acció, estructurada en tres moviments, ‘L’ombra’, ‘El cercle’ i ‘El vol’, enregistrats en una pel·lícula, és el punt de partida de les escultures i dibuixos, a més de la flmació, que configuren l’exposició Intempèrie, que inaugura avui a la Fundació Valvi de Girona (19 h) amb l’acció Repelar, en col·laboració amb Miquel Torrent i Joan Dalmau (Joanic), i la conversa posterior amb la periodista d’El Punt Avui Eva Vàzquez i la directora de la sala, Maguí Noguer.

És probablement una de les propostes més personals d’aquest artista que, en els últims cinc anys, ha evolucionat tant com en tota la seva trajectòria anterior, poetitzant cada vegada més el seu treball a mesura que s’endinsava també en l’escriptura amb publicacions com ara 23 espines, Mots de calç i sal o Fora dintre enlloc, que reproduïa una selecció dels seus microdibuixos. La mateixa Maguí Noguer, que acull Geli, meticulós dissenyador dels seus catàlegs, per tercera vegada a les sales de la Fundació Valvi després d’Interiors infinits (2009) i Projecte L (2018), adverteix en la invitació d’Intempèrie que l’exposició “us sorprendrà perquè està viscuda i explicada o interpretada en tres actes per tal que pugueu reviure l’experiència del mateix autor”. És, en efecte, d’una vivència trasbalsadora. El primer moviment consisteix en una acció vespertina en la qual l’artista va arrossegar per un camí de terra la seva pròpia ombra, que havia dibuixat a la llum del dia amb restes vegetals adherides a una base plàstica i de malla metàl·lica. En el segon, intervé llargament al voltant d’un magatzem metàl·lic a partir d’un encerclament successiu amb branques, barnilles de ferro, rajoles de gres, pols de carbó vegetal i, finalment, amb material inflamable. A l’últim, en plena nit, assaja un moviment d’aleteig enfilat al teulat de la caseta, a la qual ha encastat unes ales sarmentoses que temptegen el vol. “Ja feia temps que volia tocar terra, altre cop, literalment; caminar-hi, observar-la, gaudir-la; cansar-me’n per enyorar-la més tard”, escriu Geli en el catàleg, i el resultat és d’una punyent revelació, en què la intempèrie del cos i de la creació artística són una mateixa cosa.