‘Alcarràs’ enlluerna

Després de la bona rebuda del film d’Isaki Lacuesta Un any, una nit en la Berlinale, ahir el cinema català va viure una altra jornada d’èxit. Carla Simón tornava al festival de Berlín després d’haver guanyat el 2017 el premi a la millor opera prima amb Estiu 1993, i va tornar a commoure el públic i la crítica amb Alcarràs, una immersió en el món amenaçat del petit agricultor. Encara més, va entusiasmar tant que molts ja apunten a aquesta pel·lícula com a una de les principals favorites per endur-se el preuat Os d’Or. El film va compartir la penúltima jornada a competició del festival amb Leonora addio, de l’italià Paolo Taviani.

En paraules de la directora, després de la projecció per als mitjans acreditats del festival, aquesta pel·lícula és “com una família”. “No solament perquè parteix dels records de la meva pròpia, sinó perquè tots els que hi treballem acabem creant una nova família.” Alcarràs retrata l’últim estiu d’una família dedicada a la recollida del préssec en aquesta població lleidatana. No hi haurà una altra collita, ja que el propietari de les terres que van conrear durant dècades, per contracte verbal, les dedicarà ara a un altre negoci més lucratiu: les plaques d’energia solar.

D’aquí sorgeix, com revela Carla Simón, el dilema o una ironia que així sigui. “L’energia solar és una bona idea, una cosa que el món necessita, però que ara pren als presseguers les seves terres”, va explicar la directora.

La seva família de ficció la formen Quimet –Jordi Pujol Dolcet, el pare–, Dolors –Anna Otin, la mare–, Mariona –Xènia Roset, una de les filles– i Roger –Albert Bosh, el fill adolescent–. Tots ells gent d’Alcarràs o voltants, als quals Simón va reclutar en un càsting singular per les festes populars de la zona. “De sobte vaig deixar de treballar al camp deu hores al dia per fer una pel·lícula. I he pogut mostrar com n’és de dura aquesta feina i com n’està de poc valorada”, va explicar Bosch, present a la Berlinale com la majoria de la “família” cinematogràfica.

Un dels punts forts de la pel·lícula és que Simón crea una dinàmica de família real. Aquest comportament sembla haver arrelat en el seu equip, el qual davant la Berlinale continuava tractant-se com en la pel·lícula. Alcarràs transmet no solament la nostàlgia d’aquest últim estiu, entre caixes de préssecs i melmelades, alguna brega familiar i els seus efectes col·laterals en els petits de la família. També s’hi fa present la ràbia de l’agricultor, que veu extingir-se la base de la seva existència.