Marlon Brando va preferir cavalcar amb els indis

Marlon Brando explicava que a partir de la seva interpretació del vell Vito Corleone, uns pinxos de la màfia del clan Gotti l’havien convidat i no les tenia totes – des d’aleshores, però, no va tornar a pagar en cap restaurant de Little Italy–. L’èxit de la pel·lícula va comportar l’opinió gairebé unànime, a excepció dels productors i els estudis, que Brando era l’actor americà més gran de la història. Ell, però, tenia una visió diferent del cinema i del negoci. Pel que es dedueix de les seves memòries dictades, Les cançons que em va ensenyar la meva mare (coeditades per Empúries i Anagrama el 1994), el cinema li havia deixat d’interessar absolutament, si és que en algun moment li havia interessat. Les opinions, a més, sobre Coppola i altres realitzadors de renom, eren més que crítiques. Només destacava Elia Kazan, Bernardo Bertolucci i Gillo Pontecorvo (considerava que la seva millor interpretació havia estat a Queimada).

L’escepticisme de la gran estrella tenia a veure amb la decepció envers el negoci. Potser també amb el mateix caràcter díscol de l’artista davant de la munió de banquers i industrials que envolten els estudis de Hollywood. “Per què hem d’utilitzar tant el mètode de l’Actors Studio si al final acabem comportant-nos com putes?” També qüestionava el mateix concepte de popularitat: “No se sap per què, però hi ha algunes celebritats que són tractades com si fossin el Messies tant si els agrada com si no; la gent les converteix en mites que commouen les seves necessitats i anhels més profunds.” Brando veia tot el que tenia al voltant amb hostilitat manifesta. No es va dignar ni a recollir l’Oscar de l’Acadèmia. Va enviar una indígena a refusar-lo com a acte de protesta pel comportament hipòcrita dels estudis. Considerava que les matances als indis eren superiors a les de l’Holocaust, i que a sobre Hollywood les havia enaltit. Algú avui renunciaria a un Oscar o al premi Nobel com ho havien fet aquests rebels? Algú qüestionaria al nostre dissortat país la megalomania del Barça i totes les conductes que provoca? Marlon Brando era d’una altra pasta, realment no era d’eixe món.

Abans d’acceptar el paper, s’ho va rumiar força: “Mai no havia interpretat un italià, i no em semblava que me’n pogués sortir. Llavors ja havia après que un dels errors més grans que pot cometre un actor és provar d’interpretar un paper per al qual no és la persona adequada.” Sortosament, no el va rebutjar i l’actor va convertir el mafiós en un clàssic shakespearià, amb el suport de la taquilla, que el va convertir també en un èxit comercial. Brando va aconseguir semblar més vell –penseu que respecte als seus fills Robert Duvall i James Caan només hi havia set i setze anys de diferència!–. Va ser una gran immersió en el paper, distanciant la visió violenta dels gàngsters i accentuant l’aspecte humà: “Tenia un gran respecte per Don Corleone, el veia com un home de substància, tradició, dignitat, refinament, un home amb un instint infal·lible a qui li havia tocat viure en un món violent i que s’havia de protegir...”