Bogeria al Palau amb la Bandini

Crits futbolístics de “Rigoberta, Rigoberta” abans de començar, nervis al galliner davant la impossibilitat, amb el públic dempeus durant pràcticament tot el concert, de tenir un camp de visió complet del que succeïa a l’escenari, senyores i senyors ballant com no ho havien fet des del seu últim comiat de solter... Vet aquí un resum del context que es va trobar Rigoberta Bandini, àlies de l’ex-Mamzelles (Envàs, on vas?) Paula Ribó, quan, amb ulleres de sol, camisa, botes altes i faldilla d’alumna d’escola de monges, va comparèixer, emparada pel seu company, Esteban Navarro (programacions), i els seus cosins Juan (percussions electròniques) i Belén (cors) Barenys, així com quatre ballarines, a l’escenari del Palau de la Música tot cantant In Spain we call it soledad.

Aclamada com una diva després del seu pas pel Festival de Benidorm i amb les entrades exhaurides d’abans fins i tot que ningú hagués sentit mai Ay mamá, cançó amb la qual aspirava a representar Espanya a Eurovisió, Ribó va haver-se de pessigar la pell per creure’s el panorama que tenia al davant (“És molt fort, prefereixo no parlar perquè, si ho faig, em posaré a plorar”) però, de seguida, embalada, va anar encadenant una rere l’altra cançons com ara Cuando tu nazcas (“From Beethoven to Mocedades through Rigoberta”, la va presentar), Julio Iglesias i una versió en clau eurodance de Qualsevol nit pot sortir el sol, que, en el que serien les seves darreres paraules en català, ai, de la nit, va dedicar al seu fill i nebots.

Una proposta encara en construcció però, tanmateix, abassegadora, poderosament feliç i una elevadíssima capacitat de connexió. Després d’una hora i quart, i mentre per megafonia sonava Voglio vederti danzare, del seu probablement admiradíssim Franco Battiato, es feia difícil copsar algú sense un somriure.