Cultura

TOMÀS PLADEVALL

DIRECTOR DE FOTOGRAFIA

“Dediquen els diners al doblatge, no a produir”

És un mestre de la llum –“natural, sempre”– i creu que el premi és un reconeixement a tots aquells tècnics i artistes que, com ell, treballen darrere la càmera

Li sap greu pensar que, dels 90 milions de fotogrames que ha impressionat, “si en queda el 20%, ja serà molt”

Una passió heretada
L’afició per la fotografia li ve de família. Ho va descobrir veient com de bé componia les fotos el seu avi. Quan Tomàs tenia 9 anys, el seu pare li deixava “molt de tant en tant” remenar una càmera nova de 8 mm. Això fins que un veí, Francesc Bellmunt, li va dir :“Per què no fem alguna cosa junts?” El 1963 van crear la productora amateur Lentiplastic Cromocoli Selecto Serpentigraf i van començar a rodar obres experimentals, fins i tot un bateig que no va agradar gens als padrins. Van debutar professionalment amb ‘Robin Hood nunca muere’.

Francesc Bellmunt, Pere Portabella, Bigas Luna, José Luis Guerín, Rosa Vergés, Josep Maria Forn, Ventura Pons, Jordi Cadena, Gonzalo Herralde i Carles Benpar són només alguns dels cineastes amb els quals Tomàs Pladevall (Sabadell, 1946) ha treballat. A més d’una seixantena de llargmetratges, ha fotografiat més de 400 produccions (curts, reportatges, espots publicitaris) i desenes d’obres de teatre i espectacles en viu. També va dirigir la il·luminació de les cerimònies d’inauguració i clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, orquestrades pel cineasta Manuel Huerga. Avui rep el premi Gaudí d’Honor.

Content, m’imagino, per aquest reconeixement de l’Acadèmia del Cinema Català...
S’agraeix. Oh, i tant! A més, és un premi professional, molt millor que un premi polític. És un reconeixement dels col·legues de professió.
Té una trajectòria llarga i prolífica. Amb quins treballs se sent més satisfet?
L’àmbit en què em trobo millor és el creatiu, sobretot el que et permet fer una fotografia moderna, fer un treball amb llum natural. Mestre de la llum? Sí, però natural sempre!
I sempre se li ha permès?
La nostra feina és sobretot d’adaptació. Mai podem dir que no a direcció. Abans de dir que no, busques cinquanta solucions al que et demanen.
Fer cinema és treball d’equip.
Per descomptat. Precisament m’agrada que l’Acadèmia doni un premi a algú que està rere la càmera. És un reconeixement col·lectiu a tota aquella gent anònima que apareix en els títols de crèdit que duren tres minuts, amb tanta i tanta gent que col·labora perquè el producte final sigui el que és. Tothom hi està implicat i sap greu que no se’ls reconegui.
Com definiria la seva tasca?
Som la mà dreta de la persona que dirigeix, quant a imatge, només la part visual. Ajudem a crear un estil, a convertir en imatges el que diu el guió, sempre d’acord amb els desitjos de direcció i amb un pressupost. A vegades l’estil s’acaba quan no arriben els diners per fer-ho possible. A diferència de la fotografia estàtica, aquí hi ha la continuïtat. Pots fer un pla meravellós i el següent també, però han de lligar; si no n’hi ha, de continuïtat, pots crear una distorsió. És fonamental. És una barreja de tècnica, ofici i artisticitat.
No tots els directors de fotografia són operadors de càmera. Vostè, sí. Per què?
És per tenir més control. El que passa és que sindicalment hi ha països que obliguen a tenir un càmera. A partir de la nouvelle vague a França, no. Si tu portes la càmera, tens més control de la imatge. Jo vaig començar a portar la càmera a partir de Solitud, de Romà Guardiet, i li vaig agafar el gust.
Ha treballat amb molts cineastes. Algun amb més afinitat?
Quan et contracten, ho fan perquè coneixen la teva feina i rendiment. No m’he quedat mai amb un estil concret; he procurat adaptar-me a cada realitzador, i a cadascun sé que li he aportat alguna cosa i viceversa, ells a mi també. No en tinc cap de preferit; sempre he treballat molt lliurement. No diria noms, perquè tots tenen un atractiu.
Algun film que estimi especialment? Jo, ‘Tren de sombras’.
És una pel·lícula que té la fascinació de recrear tot un món que no existeix, això et dona joc. Una feina que ja venia de Gaudí, de Huerga, i és per això que Guerín em va cridar. En aquest sentit, són pel·lícules en què la imatge té molta presència. Igual que El pont de Varsòvia i El silenci abans de Bach, de Portabella, són films en què la imatge té un protagonisme. En canvi, n’hi ha d’altres en què has de ser més discret, sense plans de l’estil d’“aquí hi soc jo”, en què la fotografia no sobrepassi el protagonisme que té la història en si. Sovint la nostra feina és crear un ambient per als actors i actrius; per als personatges, vaja. En l’època clàssica, no: el director de fotografia il·luminava els intèrprets, i malament si no els feia sortir guapos!
Quins han estat els directors de fotografia de referència?
He vist la feina d’uns 1.740 directors de fotografia. Però quan vaig començar, un dels que em van marcar més va ser proper, Néstor Almendros. I em va seduir Sven Nykvist, el meu referent si em fas triar. Dels clàssics moderns, Gregg Toland (El raïm de la ira i Ciutadà Kane) i Raoul Coutard (El final de l’escapada).
Catalunya ha perdut pistonada en el terreny audiovisual?
Només del cine no es pot viure. Has d’obrir-te. Jo mateix vaig arribar a fer teatre i espots de publicitat. Aquí sempre hem fluctuat amb la crisi, també perquè ens estan xuclant molt. Quan vaig començar, els laboratoris de Madrid eren sucursals dels de Barcelona. Fins fa poc, abans no els forcessin a marxar a Madrid, la publicitat es feia a Barcelona. El cinema va néixer aquí, Madrid era un desert. Als anys vint, es van cremar els estudis Orfea, amb circumstàncies... bé, tampoc els van deixar reconstruir aquí. Han anat reduint les infraestructures. Tampoc aquí en el terreny polític mai hi ha hagut gaire sensibilitat. I quan hi ha hagut diners, s’han dedicat al doblatge, no a la producció.
Ja té el discurs preparat?
No he dormit aquestes nits, somio despert discursos. I m’emprenyo perquè no em surt el definitiu. És molta responsabilitat i no tinc cap guionista! No podré dir noms, perquè és impossible citar tothom. En cada pel·lícula he après i hi he posat l’ànima. Mai he enfocat cap feina com un treball menor, sempre hi poso el cent per cent. Llàstima que molta de la feina que hem fet, el patrimoni català no la salvaguarda. Dels 90 milions de fotogrames que he impressionat, si en queda el 20% ja serà molt. Som efímers!


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.