Música

ANNA ALÀS I JOVÉ

CANTANT

“A Àustria tenen assumit que la cultura és part de la seva definició com a país”

“Catalunya sempre mira cap enfora, forma part de la nostra idiosincràsia cultural. És habitual, doncs, que els catalans, en algun moment de les nostres vides, vulguem anar a veure què hi passa, a fora”

“Les oportunitats artístiques que em fan créixer les trobo més a Centreeuropa que no pas a Catalunya”

M’agradaria aprofitar el fet de tenir un peu a Catalunya i un altre a Centreeuropa per contribuir que el repertori musical català fos una mica més conegut més enllà dels Pirineus
L’aparició de les línies aèries de baix cost ens va permetre moure’ns amb gran facilitat per Centreeuropa i Catalunya sense haver-nos d’aïllar gaire de la família ni tampoc del mercat català

Terrassenca de naixement, la mezzosoprano Anna Alàs i Jové està instal·lada des del 2001 entre Alemanya i Àustria, des d’on ha forjat la seva carrera professional. Des de finals del 2020, viu a Linz (Àustria), on col·labora amb el teatre de la ciutat, la tercera més gran del país, i on contempla emocionada la consideració que es té de la cultura.

Fa la impressió que, a Catalunya, entre els que es dediquen a la música, particularment la música clàssica, anar a l’estranger és una possibilitat que es planteja ben aviat. Va ser així, en el seu cas?
No sé si en tots els casos és així, però en el meu cas va ser-ho, sí. Vaig fer un intercanvi coral un estiu amb Alemanya i, allà, vaig adonar-me com s’enfocava la música clàssica i l’ofici de músic. Em va interessar molt experimentar-ho i poder créixer artísticament en països com Alemanya i Àustria, que són el bressol de la música clàssica. De l’òpera, sí, però també del lied, que sempre m’ha interessat molt. Em va cridar l’atenció la possibilitat d’anar-hi a perfeccionar-me musicalment, conèixer la llengua alemanya amb més profunditat i tot el que comportava, en resum, viure en aquest bressol que comentava. No tothom ho viu així, naturalment, però jo penso que, per a un músic, és interessant passar a Centreeuropa ni que sigui una temporadeta.
En són uns quants, els músics catalans de la seva generació que han fet les maletes.
Sí. Va ser determinant, d’una banda, que es construís un marc acadèmic europeu i, d’una altra, l’aparició de les línies aèries de baix cost, que ens va permetre moure’ns amb gran facilitat per Centreeuropa i Catalunya sense haver-nos d’aïllar gaire de la família ni tampoc del mercat català. Molts, com deia, han acabat tornant, però n’hi ha d’altres que encara no ho han fet o que ja han assumit que serà difícil fer-ho...
És el seu cas?
Jo tinc assumit que la meva carrera funciona fonamentalment a Centreeuropa. Les oportunitats artístiques que em fan créixer les trobo més a Centreeuropa que no pas a Catalunya. De fet... les trobo més a Espanya que a Catalunya! [riu]. La vida a vegades decideix per tu... I en el meu cas, en el terreny laboral, m’ha portat a tenir molta més presència i potencial de desenvolupament artístic a Centreeuropa que no pas a Catalunya.
‘Legacy’, el seu últim disc, compartit amb el pianista Alexander Fleischer i publicat l’any 2018 per SeedMusic, reunia composicions d’autors catalans com Toldrà, Montsalvatge, Mompou, Magrané... Va ser fruit de viure fora, la idea de fer un disc així?
Més aviat va ser una crida artística. Una voluntat de plasmar com havia anat treballant un seguit d’obres, menys la de Magrané, que era una estrena, que feia temps que m’acompanyaven i que havien madurat en mi. Tenia ganes de deixar-les enregistrades com a fruit d’un projecte artístic propi. Ara bé: sí que és cert, però, que, pel que fa a la difusió, tenia interès que Legacy servís d’instrument per mostrar aquest repertori català a festivals i programadors centreeuropeus. Una eina amb la qual, més enllà de Mompou, a qui sí que tenen més o menys present, poguessin descobrir Toldrà o, en el cas de Magrané, com puja tota una nova generació de compositors catalans. M’agradaria aprofitar el fet de tenir un peu a Catalunya i un altre a Centreeuropa per contribuir que el repertori català fos una mica més conegut més enllà dels Pirineus.
I va acabar presentant-lo més a Alemanya que a Catalunya!
Sí, he tingut més oportunitats de cantar aquest repertori català a Alemanya que no pas a Catalunya. Vaig poder presentar-lo al Konzerthaus de Berlín, a l’Hugo-Wolf-Akademie de Stuttgart, que és un dels enclavaments de lied més importants del país... És la dinàmica que hi ha.
Què ho explica?
A Catalunya hem perdut l’autoestima en molts àmbits, un dels quals és el de la música clàssica, on el públic ha perdut empoderament per decidir amb el seu propi criteri què li sembla interessant i emocionant. Es fien del que se’ls diu en els mitjans. I els programadors, també. Tot ha de venir validat per algun tipus de segell estranger, sigui una agència de representació o una carrera professional a l’estranger, tot i que això, fins i tot, pot arribar a ser ja secundari, perquè tenim algun cantant català molt sol·licitat en els millors teatres d’Alemanya que, en canvi, no trepitja els escenaris catalans. Fer una bona carrera a l’estranger, doncs, ja ni tan sols és garantia perquè els músics catalans actuïn amb regularitat a Catalunya. Ens han de venir d’alguna manera validats per un segell de fora, perquè nosaltres, com deia, hem perdut l’autoestima i hem deixat de dir una cosa tan sana com: “M’és igual el que diguin a fora! A mi aquesta persona m’agrada, crec que té qualitat, i el programaré o pagaré una entrada per veure’l actuar.”
N’hi ha molts, de catalans, a Linz?
Sí, uns quants. No en conec gaires personalment, perquè, amb la pandèmia, ha estat difícil conèixer gent personalment, però n’hi ha, diria, al Ballet. Sé d’un altre ballarí que està establert entre Linz i Viena. Ja saps que els catalans som a tot arreu. Jo m’he mogut molt per Centreeuropa i puc constatar que Catalunya sempre mira cap enfora. Forma part de la nostra idiosincràsia cultural. Per a nosaltres, allò estranger és quelcom que forma part de com veiem el món. Sabem que existeix, i és molt important, el fet local, però tenim molt present que també hi ha un fet estranger. És habitual, doncs, que els catalans, en algun moment de les nostres vides, vulguem anar a veure què hi passa, a fora. Afectuosament, quan ens veiem, sempre ens diem que som una plaga...
Li agrada insistir tant en el fet que és catalana com fem molts catalans quan viatgem fora?
Bé, sí. No sé si es pot generalitzar, però sí que està estudiat, per exemple, que el vot estranger, quan hi ha eleccions, és bastant catalanista. Els catalans som molt crítics amb el nostre país, però, a la vegada, tenim molt present l’ideal de país que desitgem. I, per construir aquest ideal, necessitem anar a veure com són els altres països. Si Catalunya encara no ho està fent prou bé en segons quin àmbit, anem a un país on sí que es fan les coses bé i, després, quan tornem, ajudem a fer-les millor. Penso sovint en aquesta idea de saber que Catalunya no és perfecta i voler marxar fora per esbrinar què puc aportar-hi jo per millorar-la. Jo almenys sento aquesta crida, que també veig en altres músics que, després d’una llarga temporada fora, han acabat tornant.
On va viure l’1 d’octubre del 2017?
Vaig comprar bitllets d’avió i vaig anar a Terrassa, al col·legi electoral on vaig estudiar. Un dia dur...
I com es va viure aquell moment àlgid del procés a Àustria i Alemanya?
Se’n va parlar molt durant els dies, setmanes i, fins i tot, mesos posteriors! Recordo estar treballant en una producció quan, a Alemanya, es va detenir el president Puigdemont i que els meus companys em mostressin el seu rebuig rotund a la detenció. Immediatament després de l’1-O, Europa ens mirava. En aquell moment sí que ens mirava, i tant! Això sí: mirar-nos no vol dir estar-hi d’acord. Però, com a mínim, miraven, perquè no acabaven d’entendre el que passava o ho volien entendre millor. O ens miraven i ho condemnaven, alguns. Perquè el “separatisme”, que és com s’anomena, molta gent no l’entén fàcilment, aquí. Però almenys, insisteixo, miraven i podia existir una conversa, perquè a Centreeuropa sempre hi ha hagut la convicció que les coses cal fer-les de manera democràtica.
D’Àustria ens arriben sovint notícies de l’auge de l’extrema dreta.
La política austríaca no la tinc tant per la mà com l’alemanya, perquè fa menys temps que hi soc. I l’austríaca i l’alemanya no són de cap manera polítiques que es puguin posar en un mateix sac. Són molt diferents. Sí que m’adono, però, que a Àustria hi ha una mica més de tolerància cap a una dreta més agressiva que a Alemanya. A Àustria l’extrema dreta ja fa temps que ha ensenyat la pota, tot i que no té més poder que en altres països. És una dreta, com deia, més dura que l’alemanya, però enlloc com l’extrema dreta espanyola! A Àustria, d’altra banda, hi ha com un desig intern de formar plenament part d’Europa..., però que Europa no l’assimili! S’ha vist en molts moments de la pandèmia, això: els austríacs van tirar pel dret intentant que es validés la vacuna russa quan ningú la comprava; se’ns va fer inscriure en un registre de gent europea que residia al país, la qual cosa no va fer Alemanya...
En què l’ha fet sentir més ben acollida, la societat austríaca?
Si a Alemanya ja es valora molt la cultura i la música clàssica, a Àustria ni t’ho explico! Enlloc del món hi ha tant interès per la cultura ni està tan inserida en l’activitat socioeconòmica del país. Tenen assumit que la cultura és part de la seva definició com a país i s’hi aposta, es cuida.
També durant la pandèmia?
I tant. No hem d’oblidar que Àustria, a diferència d’Alemanya, és un país que no va tancar els teatres. Va tancar els escenaris, però no els teatres, i això, per als artistes, va ser molt important, ja que vam poder continuar assajant, encara que fos a porta tancada. A mi em va permetre continuar estant activa, de tal manera que l’instrument continués madurant com si pràcticament no estigués passant res. Amb això es va aconseguir no frenar el meu desenvolupament vocal i artístic, que per als cantants era un problema tan gros que és molt probable que, amb la pandèmia, molts hagin quedat pel camí.

De Terrassa al món

Considerada de les millors mezzosopranos de la seva generació, Anna Alàs (Terrassa, 1980) va anar a Alemanya a completar els seus estudis i ja no va tornar. La seva presència és habitual en els principals teatres i auditoris del país germànic, on ha assolit fites importants com ara els rols protagonistes a la prestigiosa Staatsoper de Berlín (2010 i 2014) i debutar a l’emblemàtica Philharmonie de la capital alemanya (abril del 2015). Fa poc més de tres anys, va publicar Legacy (SeedMusic), un disc firmat amb el pianista Alexander Fleischer amb obra de Mompou, Toldrà, De Falla, Montsalvatge i Magrané i, pròximament, se n’espera un amb composicions de Manuel Blancafort. Tots els concerts que, de moment, té en agenda aquests pròxims mesos, alguns dels quals debuts en escenaris alemanys i estrenes mundials, són a Alemanya i Àustria.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda