Medina Azahara: “Triana són l’essència”

Al capdamunt de les llistes de vendes d’aquests últims mesos a l’Estat hi han desfilat ídols de les noves músiques urbanes com Rauw Alejandro, Bad Bunny i C. Tangana però també... Medina Azahara, grup cordovès amb 42 anys d’història a l’esquena, que, amb Llegó el día , un disc d’homenatge al grup Triana, autors d’El Patio (1975) o Hijos del Agobio (1977), “potser ha fet entendre a molta gent –assegura Manuel Ibañez, el seu teclista– que el rock andalús no estava tan mort”. Impressionats, segons no els costa admetre, per l’èxit que pot tenir un disc de Medina Azahara el 2022, el presentaran avui al Palau de la Música (on no han actuat mai) en el marc del festival Guitar BCN. “És un disc força més adequat per a un teatre que no pas per a sales com Razzmatazz, que és on fa anys que toquem sempre que venim a Barcelona”, assenyala el guitarrista Paco Ventura. “El repte era no posar en aquestes cançons de Triana la cinquena marxa, ja que, en alguns moments, vam estar temptats de fer-les amb una mica més de canya. Triana, però, són l’essència. La nostra i la de molts altres grups.”

Quan Medina Azahara, l’any 1979, van debutar amb una mescla de rock dur, simfònic i andalús, Triana acabaven de publicar Sombra y luz. “Recordo que, a Andalusia, es deia que mai s’havia fet un disc amb un so de bateria tan brutal”, diu el cantant Manuel Martínez, que, com Triana, també va compartir, en l’època, cartell amb grups catalans com la Dharma, Pegasus o Iceberg. “L’Eduardo [Rodríguez, únic integrant del grup sevillà encara en vida] està encantat amb aquest disc que hem fet. Li agrada que hàgim estat nosaltres els que ens hàgim decidit a fer un tribut.”