Cultura

Foragitar el monstre

La dibuixant madrilenya Elisabeth Karin Pavón dona forma al problema de l’anorèxia en una novel·la gràfica que explica la seva lluita contra la malaltia

“He utilitzat el còmic per informar els joves amb un llenguatge que els és proper”

No li agrada que comparin la seva novel·la gràfica Comiendo con miedo (Astronave) amb un llibre d’autoajuda, però el fet és que l’obra d’Elisabeth Karin Pavón Rymer-Rythén (Madrid, 1995) és tot un manual viscut de com fer front a la malaltia de l’anorèxia que pateixen milers de persones, sobretot noies joves condicionades pels models estètics imperants que els porten a tenir una relació anòmala amb el menjar.

Aquesta autora, filla de mare sueca i pare espanyol, va tenir durant molts anys la malaltia. Fins i tot va estar ingressada en un centre mèdic del qual tampoc guarda gaire bon record. “Al llarg de molts anys havia amagat la malaltia i va arribar un moment que tenia necessitat d’explicar-ho i no sabia com fer-ho. Jo dibuixava però no havia fet cap còmic fins que un amic em va aconsellar que fes una novel·la gràfica”, explica l’autora. Un de les qüestions que es va plantejar era com donar forma gràfica a la malaltia i va recordar que quan la tenia sentia com una veueta. A partir d’aquesta sensació va dibuixar un monstre que sempre l’acompanya i que li parla com la veu de la consciència. Però una mala consciència ja que contínuament li recorda que si menja es tornarà una noia poc atractiva que serà rebutjada per tothom. Abans de fer el còmic, de manera privada dibuixava el monstre com a via d’escapament terapèutica, més tard ja va donar sortida pública a la seva problemàtica en un compte a Instagram @comiendo con miedo , encara actiu.

El relat s’articula basant-se en la seva lluita contra el monstre que representa les seves pors per enfrontar-se a la realitat. “Al llarg de molt de temps ho vaig viure en silenci, però la clau de superació va ser vèncer les pors”, diu.

El procés de superació de la malaltia va ser lent. Va tenir recaigudes i un dels entrebancs més grans que va trobar va ser la desinformació sobre el tema, d’aquí la necessitat de fer el llibre. “De còmics que parlessin del tema no n’hi havia i em va semblar que era una manera molt directa d’arribar als joves.” En aquest sentit l’autora insisteix molt en la necessitat d’una informació fidedigna perquè el jovent no caigui en el parany: “En l’adolescència ets molt fràgil i el teu cos va canviant, et trobes en un moment que per defensar-te de certes coses caus en unes malalties molt pitjors de desajustament alimentari que no és només l’anorèxia, sinó també la bulímia. i altres trastorns de la conducta alimentària.”

Ara Pavón ha superat la malaltia. “A mesura que feia el guió i repassava els records que anaven prenent forma de dibuixos i paraules em vaig adonar que tot tenia sentit i que la càrrega de culpa que anava arrossegant des de joveneta l’anava fent fora gràcies a perdre les pors.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.