L’illa dels monstres

Des que es va donar a conèixer amb La pelll freda, Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) s’ha mantingut com un dels escriptors en llengua catalana més llegits. Molt sovint, amb obres que reflecteixen metàfores o figures del mal que assolen la societat, monstres que exerceixen tot el seu poder per imposar-se. I, novament, amb la publicació de la seva novel·la El monstre de Santa Helena (La Campana), ens trasllada a una illa on els protagonistes i els lectors descobriran amb horror que els monstres poden tenir molts rostres.

Tot i que es basa en fets històrics, l’autor de Victus torna a incorporar elements del fantàstic, que tan bé sap abonar quan els porta al seu terreny, per plantejar un punt de partida suggeridor: la trobada impossible dels representants del poder absolut, la cultura i l’amor; amb un convidat sorpresa, que ell anomena Bigcrippi. Personatges reals, que converteix volgudament en arquetips, com són François-René de Chateaubriand, Delphine Sabran i Napoleó Bonaparte –els anys que està empresonat a l’illa remota de Santa Helena–, que representen aquests tres elements.

Ens situem el 1819, any en què els dos amants fills de l’aristocràcia francesa s’embarquen rumb a l’illa perduda, on viu reclòs l’emperador que va voler conquerir tot Europa. La parella vol posar a prova el seu amor i, després de mesos de navegació, acabaran reunint-se amb el militar empresonat. El que no saben és que hi haurà un convidat inesperat.

Com explica el mateix autor, el títol juga amb l’ambigüitat: “Volia que no quedés clar qui era el monstre. No enganyo quan dic que hi haurà un monstre a Santa Helena, perquè n’hi haurà un de molt visible.”

Per Sánchez Piñol, que ha tractat amb grans figures tiràniques, com ara a l’assaig Pallassos i monstres, diu que de Napoleó –“un personatge tan polièdric”– n’ha escollit només un rostre. “El que plantejo és que, a Santa Helena, la humanitat, la cultura, la civilització hi ha tancat aquell monstre que va assolar Europa. Chateaubriand i Delphine fan una visita com tants altres personatges van fer en l’època, així que seria factible. Però no es tracta tant dels personatges històrics, sinó d’arquetips.” És així que Chateaubriand seria el representant de la cultura en majúscules, Delphine la mecenes de la bellesa, l’amor o la sensibilitat i Napoleó, és clar, del poder, el maligne tancat i custodiat per tres mil homes a l’illa més remota i allunyada del món. “El que m’interessava era imaginar un tour de force dialèctic entre ells. Recordem que Chateaubriand realment va començar amb grans aspiracions d’estadista i va acabar com a escriptor. I, encara que no és tan conegut, Napoleó, al contrari, va començar com a novel·lista –que no va triomfar per culpa de la seva sintaxi italiana– i va acabar sent un estadista. Era molt llaminer aquest confrontament pel conflicte que comporta: la cultura contra el poder, amb la bellesa com a testimoni transcriptor”, diu.

Aquest element distorsionador que apareix a partir de mig relat, un element fantàstic que ja va llaurant des de l’inici, a Sánchez Piñol li serveix per aguditzar el conflicte. Amb aquesta amenaça els personatges es troben amb un gran dilema: perdre la llibertat o la vida? Heus aquí l’altra gran pregunta que ens fa l’autor del llibre: el monstre de Santa Helena és Napoleó, el Bigcrippi –el desencadenant de les forces del mal– o aquesta cosa que sobrevola i que ens porta a renunciar i posar les nostres vides en mans d’un tirà?

Com explica, en el fons és “una metàfora que vol fer reflexionar sobre una de les grans cruïlles d’Occident”: cada cop que apareix una crisi –el Bigcrippi–, immediatament, les forces de la reacció agafen unes energies per retallar llibertats i acabar consolidant-se amb el poder una altra vegada. Ho trobem cada vegada i en els episodis històrics més recents de la història europea.

I aquí l’altra gran pregunta que ens fem tots: qui són els bigcrippis del nostres temps? Sense anar més lluny, coincidim: la guerra d’Ucraïna. “I tant! Il·lustra perfectament del que parlo. Zelenski, que defensa els nostres valors democràtics, però quan apareix el seu Bicrippi (la guerra) prohibeix onze partits polítics. I de Putin ja ni en parlem. És un tirà que gràcies a la guerra està tancant qualsevol tipus d’opinió pública. És una cosa horripilant!” Per sort, llibres com aquest ens fan reflexionar sobre el passat i el present, a través de la bona literatura i amb un gran èmfasi a fer-nos-ho tot amè.