Cultura

Mirador

Entre el cel i l’infern

El dibuixant Miquel Fuster va assolir la maduresa professional en relatar els seus 15 anys de sensesostre

Dimecres passat, la Fundació Arrels va trucar al dibuixant Miquel Fuster (Barcelona 1944). No responia i es van alarmar. Van anar a veure al seu habitatge a la Zona Franca de Barcelona, que no passés res. El van trobar mort al llit. Pocs dies abans, Fuster havia anat a peu a un hospital per una dificultat respiratòria, però no hi va voler ser ingressat.

Fuster va viure una vida personal agitada, amb un alcoholisme que el va portar a perdre el pis i a començar un amarg periple pels carrers de Barcelona que va durar 15 anys. Recuperat de la indigència per la Fundació Arrels , Fuster va superar la seva addicció i va tornar a dibuixar, però les inclemències de viure al ras també van canviar la seva manera de fer còmics. amb un estil més incisiu. Va decidir portar al còmic les seves vivències i així van néixer les tres tramesses de Miguel, 15 años en la calle, uns relats que no per durs, agres i violents deixaven de ser reals com la vida mateixa: des de la pallissa que li va donar un grup de joves fins l’aprofitament d’un marxant d’art que venia les seves escenes taurines que pintava al carrer amb les mans i que anaven a parar al sarró dels turistes, això sí, després de pagar preus que res tenien a veure amb la misèria que rebia del mitjancer.

15 años en la calle el va recuperar com a dibuixant de còmics i fins i tot va guanyar el premi del públic del Saló del Còmic de Barcelona de 2011. Fins aleshores la trajectòria de Fuster va ser molt assemblant a la de molts autors. Va començar a Bruguera com a noi d’encàrrecs fins que li van permetre de dibuixar. De Bruguera va passar a Selecciones Ilustradas, l’agència de Josep Toutain, i més tard a l’agència internacional de Norma. Els seus treballs d’encàrrec els anys setanta i vuitanta anaven destinats al públic escandinau i de Gran Bretanya, especialment als joves, nois i noies adolescents que ells dibuixava amb molta traça inspirat amb clàssics nord-americans com Julieta Jones, sèrie dibuixada per Stan Drake. El seu talent no es va mostrar plenament per una vida desarreglada molt condicionada per l’alcohol i no es va poder constatar fins després de sortir de l’infern de la vida que va portar com a sensesostre.

Vaig conèixer Miquel Fuster en una granja de la plaça Màlaga –ara Bonet i Muixí– del barri de Sants, on tenia a tocar el seu estudi i llar que ell anomenava Studio 13 perquè aquest era el número del carrer d’Olzinelles on era. Era un pis de lloguer antic que va acabar incendiat, fet que el va portar a abandonar-lo després de rebre una indemnització que li va durar quatre dies en els qual el poc sentit de la realitat que li quedava se li va esvair del tot.

Van ser anys difícils. Després de fer els darrers glops de vi barat s’aixoplugava per dormir en uns matolls a tocar al Palau Nacional, seu del MNAC, que paradoxalment fa pocs mesos li va comprar obra original per a la seva col·lecció de còmic. De l’infern de la invisibilitat de l’asfalt va passar al cel de la posteritat museística.

Tot i el seu cantó fosc, Fuster tenia una capacitat de seducció . El seu estudi sempre era ple de jovenalla que contemplava en directe com es dibuixava un còmic, amb la seva taula, la tinta xinesa, els plomins, el pinzell, la seva col·lecció de llibres il·lustrats que servien de documentació i, sobretot, l’ampolla de ginebra, que mai faltava. Una de les delícies, per un aficionat al còmic com jo, era coincidir amb altres companys de professió de Fuster com Carlos Giménez, Luis Garcia i Manfred Sommer, tots autors que en aquell moment donaven un nou impuls a la historieta tot passant del treball d’agència a l’anomenat còmic d’autor, autèntic precedent de l’actual novel·la gràfica. En aquelles trobades explicaven les seves anècdotes en els estudis compartits de dibuixants i les cruels malifetes que es feien els uns als altres. Tot aquest historial de bromes de mal gust encreuades van ser recollides per Carlos Giménez en la seva obra Los profesionales, de la qual Miquel Fuster era un dels protagonistes.

Són moltes les coses que vaig compartir amb Miquel Fuster, algunes serien de mal gust d’explicar-les en una necrològica, però en recordo una de molt especial, quan amb la Teresa, una amiga en comú, vam anar a veure Bruce Springsteen al Palau d’Esports en el seu primer concert a Barcelona. Fuster anava en crosses, acabava de sortir de la clínica on havia estat operat d’una intervenció de les múltiples fractures que va tenir com a conseqüència d’un accident de moto quan anava a Sitges. No va voler asseure’s i recolzat pels cossos enardits dels fans les primeres files va saludar el Boss enlairant la crossa. Un figura.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.