Les veus dels temps

Els homes i els dies és un dietari que recull mitja vida de l’escriptor i filòleg David Vilaseca (Barcelona, 1954-Londres, 2010). En aquell text, l’autor reescriu els seus pensaments que li configuren una identitat concreta. Josep Maria Miró n’ha fet una adaptació que supera les escenes de cruising (sexe esporàdic amb desconeguts en llocs públics) i n’extreu un retrat molt més ampli. Per Xavier Albertí, director del muntatge que s’estrena aquest dijous i que es podrà veure fins al 29 de maig a la Sala Gran del TNC , l’obra acaba retratant una identitat col·lectiva, de la Barcelona que va dels Jocs Olímpics al 2010.

L’actriu Mercè Arànega (interpreta el paper de la mare del protagonista interpretat per Rubén de Eguía) explica que, en comptes de poder fer-se seva la coherència (o incoherència) d’un personatge real, ha hagut de batallar en el reflex del que el seu fill pensava d’ella: “En un monòleg li diu ‘t’odio, em repugnes’ i immediatament li diu ‘tinc, per a tu, un amor fora mesura’.” Els intèrprets posen el cos en els pensaments i extrapolen un temps que neix del pensament de Vilaseca i s’emmiralla en la seva societat coetània. L’autor desenvolupa una llarga literatura del jo, amb una peça autobiogràfica que encobreix els personatges reals en una mena d’autoficció. Vilaseca, filòleg precursor de la literatura comparada a Catalunya (una interpretació de la literatura habitual en aquell temps als Estats Units i a Anglaterra), basteix un món paral·lel a través de l’escriptura: “El llenguatge ens allunya de la realitat per crear-ne d’altres”, argumenta Xavier Albertí.

‘Gang bang’ i Terenci

Josep Maria Miró va estrenar el 2011 Gang bang, una peça que va aixecar polseguera perquè imaginava un local d’homes on es feia sexe lliurement la nit abans de la visita del papa Benet XVI a Barcelona. Ara Albertí situa l’acció en una mena d’habitació fosca, un espai abstracte on es convoquen els fantasmes i també els amors prohibits. Pel director, Els homes i els dies manté una certa continuïtat amb El pes de la palla, de Terenci Moix, publicada el 1990. L’autor de L’any que va morir Marilyn també havia residit a Londres entre el 1964 i el 1966 i en el llibre de memòries recordava la seva descoberta de la sexualitat i s’identificava sexualment en contra de les convencions socials. Albertí va fer-ne una dramatúrgia el 2004 al Teatre Romea, protagonitzada per Julio Manrique. El cos és explícit a escena, explica el director. Perquè és a través de la fisicalitat que es pot accedir a la transcendència, “és una porta, un camí”.

De Eguía (habitual en els muntatges del director) explicava ahir la seva sorpresa per la reacció del públic que ha assistit als primers passis d'assaigs. En els seus catorze anys d’actor professional, és el primer cop que rep missatges d’alguns primers espectadors que necessiten explicar què els ha remogut el muntatge, “és terapèutic”. També Alejandro Bordanove, de 26 anys, té sentiments contraposats: per una banda, Vilaseca li explica allò que ell intueix que viurà els propers anys. I per una altra, entén la posada en escena d’Albertí que s’ha centrat en les interpretacions per donar consistència al muntatge. “És una obra narrativa que ve del jo, tenim uns referents reals que no representem però sí que estem interpel·lats per la realitat”, insisteix Oriol Genís (l’únic actor que repeteix del Gang bang de Miró i també habitual en els repartiments d’Albertí).

Josep Maria Miró ha inclòs altres realitats paral·leles. Per això emergeix en forma de monòleg sobre el transformisme (que interpreta Roberto G. Alonso) o un fragment d’Els camins de França, de Puig i Ferreter, que completen una realitat molt més àmplia. Aquell retrat il·lustra la situació actual d’una major diversitat sexual. El repartiment del muntatge, de prop de 3 hores amb entreacte, es completa amb Albert Ausellé, Paula Blanco, Abdi Cherbou, Francesc Cuéllar, Luiz Felipe, i, finalment, Federico Metral.