Arts escèniques

Fosca alegria de viure

Des d’avui i fins dissabte es presenta al Liceu la versió coreogràfica d’Akram Khan de ‘Giselle’, que contraposa l’alegria de viure de la protagonista amb el seu final

Tamara Rojo: “Donar un context diferent a la coreografia de ‘Giselle’ l’allibera”
De Gomar confia que el nou Liceu Mar possibiliti un quart títol de dansa per temporada

Akram Khan va estudiar amb la ballarina Tamara Rojo cada relació de personatges, escena a escena, de la clàssica Giselle per a la producció de l’Englis National Ballet (ENB). Aquest títol, celebrat a la majoria de teatres internacionals, farà una breu estada al Liceu des d’avui i fins dissabte amb cinc úniques sessions. Si la mirada dels personatges s’ha actualitzat, també s’ha modificat la partitura original d’Adolphe Adam i s’ha reversionat l’escenografia i el vestuari amb Tim Yip (col·laborador habitual del cineasta Ang Lee). Hi ha l’alegria de viure, de cantar i de ballar de Giselle, la protagonista, però contrasta amb un duet final que ja no és d’amor, sinó un veritable duel que impossibilitarà l’amor romàntic. Rojo, directora artística de l’ENB, farà el paper protagonista avui i en la funció de dissabte a la tarda, per alternar-se en la interpretació del personatge amb les ballarines Erina Takahashi i Fernanda Oliveira. Serà pràcticament el seu comiat d’aquesta companyia, ja que el curs vinent assumirà la direcció del San Francisco Ballet. El director artístic del Liceu, Víctor García de Gomar ja ha obert la porta a poder programar la companyia americana en pròximes temporades.

Giselle (recentment se n’ha pogut veure una altra agosarada versió al Mercat de les Flors, amb la companyia Kor’sia, en què feien desaparèixer Giselle des del minut 2 de l’escena) és una peça del 1833 i se situa en un poble d’alta muntanya, a Alemanya. El coreògraf i ballarí britànic Akram Khan ha incorporat les arrels familiars de Bangladesh a la seva dansa contemporània. En la seva Giselle es deixa impregnar de la globalització i les desigualtats socials i del món laboral per refer les jerarquies del conte original. Aquella Alemanya romàntica es transforma en un espai indeterminat que es ballen en canyes de bambú, “una de les imatges icòniques” d’aquesta coreografia, avisa De Gomar. La temporada prevista inicialment es va haver de prorrogar a conseqüència dels tancaments dels teatres durant la pandèmia.

Khan va emprendre la seva carrera coreogràfica a Les Ballets de C de la B d’Alain Platel, on també treballarien altres ballarins com ara Sidi Larbi Cherkaoui. Va ser en aquest conjunt que van reivindicar repertori romàntic en les creacions contemporànies, un element escènic artístic que es transformava durant el muntatge i també una forta mirada social.

La Giselle de l’English National Ballet ha estat premiada arreu. No va tenir la mateixa sort al Teatro Real, admet Rojo. Però continuava dient ahir en roda de premsa que tots els coreògrafs trencadors, “com Nureíev” (entre molts altres que va citar), han rebut alguna esbroncada en la seva carrera: “El públic té dret a expressar el que sent.” En tot cas, ella reivindica aquestes revisions que, respectant la tècnica i la tradició, aporten una reflexió sobre el veritable significat de Giselle avui dia: “Donar-li un context diferent l’allibera”, sentenciava la ballarina.

Només tres títols, per ara

El director artístic del Liceu, Víctor García de Gomar admetia ahir que la programació del Liceu és forçosament “eclèctica”, perquè es veu amb el compromís de programar un tipus de dansa (amb orquestra en directe i amb un cos de ball gran) que només es pot oferir en aquesta sala a Barcelona. De Gomar celebra que hi hagi companyies que s’atreveixin a revisitar les corografies dels ballets clàssics, com aquesta Giselle o la Coppel.i.a de la temporada vinent, a càrrec de Les Ballets de Monte-Carlo. No són gaire habituals, lamenta, aquestes translacions, que sí que fan de manera normalitzada molts directors d’escena amb les òperes del repertori clàssic. La línia del Liceu, des que De Gomar n’ha assumit la direcció artística, és convertir-lo en un centre d’art i que dialogui directament amb els espectadors del segle XXI. Per això aquestes revisions contemporànies permeten “no només reconèixer-les, sinó també conèixer de nou” l’art per trobar-li un altre significat que interpel·li amb més consistència. De Gomar també lamenta que hi tinguin cabuda només tres títols per temporada i confia que l’esperada segona sala (a partir del 2027 al Liceu Mar) pugui permetre disposar de més dates per programar un quart títol cada temporada.Tamara Rojo se sent una ballarina privilegiada que ha pogut actuar molt més enllà del que podia imaginar. També celebra poder indagar a fer coreografies tot i que la prioritat ara serà la direcció artística del San Francisco Ballet. Percep la feblesa de la dansa a l’Estat espanyol, on ja han deixat d’existir les companyies de primers ballarins com Nacho Duarto, Ángel Corella i ella mateixa. Creu que el camí per refer un futur prometedor als joves que ara tenen complicat promocionar i professionalitzar-se a casa seva, és comptar amb un suport a llarg termini de les administracions amb independència artística, “que no és veí condicionat a cap suport electoral, ideologia o tipus d’obra”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona