Cultura

DAVID CASTILLO

POETA, NOVEL·LISTA I CRÍTIC LITERARI

“El meu substrat polític és la insolència”

En la poesia passa com amb la presó: voldries sortir-ne, però sempre estàs allà tancat, com en un recinte metafòric
A l’Avui teníem una esquadra tremenda, però s’ha perdut. Ara hi ha gent molt bona, però no té aquella cosa important

David Castillo (Barcelona, 1960) feia temps que no publicava cap nou llibre de poesia, i ho ha fet d’una manera peculiar: amb una antologia que incorpora uns quants poemes inèdits i que, amb el títol L’amor com a pena capital (Pagès Editors), més aviat proposa la visió d’una època i d’una ciutat, i també del jove llibertari de barri popular, més tendre que cínic, que havia estat. Datats entre el 1977 i el 2021, cada poema il·lumina alguna faceta de l’autoretrat que acaba sent tota antologia personal, on treuen el cap les amants, els amics, les decepcions i el temps esvaït.

Quin va ser el primer impuls per escriure poesia?
Va ser per una lectura de Juan Ramon Jiménez en un d’aquells llibres escolars collonuts que feien en Fernando Lázaro Carreter i en Federico Correa Calderón. Un poema del Platero y yo que deia: “Han pasado las vacaciones y, con las primeras hojas amarillas, los niños han vuelto a la escuela. Soledad. El sol de la casa, también con hojas caídas, parece vacío.” Vaig llegir aquest text als deu anys i vaig dir: ja no vull ser de la guàrdia municipal, amb aquells barrets tan macos dels dies de festa, ni bomber, ni futbolista: vull ser Juan Ramón. I des d’aleshores escric, a èpoques, perquè com diu en [Jesús] Lizano: “¡Se han ido los versos, se han ido los versos!” Després, de cop i volta tornen i estàs més tranquil.
Per què ha triat el tema de l’amor per a aquesta antologia?
No és que tingui una disposició a l’amor, perquè ara mateix no estic preocupat pels enamoraments. Amb el temps t’apaivagues. Si et dic la veritat, a vegades no recordo a qui van adreçats, els poemes. La sensació, a través de l’escriptura, l’accentues o la relativitzes o la dilates. Quan anem per les escoles amb en Josep Pedrals, ens retreuen que no llegim poesia amorosa. Fem un sirventès o agafem poesia satírica a l’estil de Sagarra, coses així. El títol ben mirat ve d’un dels poemes que no hi han sortit, perquè tot això estava al mig de la meva obra. He reunit una cosa que no tenia previst aplegar-se. Però m’agrada que tingui el color del tabac Ideales a la portada, i que la foto sigui del meu nebot, que ara és una estrella pop, l’Alfred Garcia, el que va guanyar Operación Triunfo.
Què diu ara?
Al seu últim disc hi ha algunes cançons meves. N’he escrit moltes: per al Gerard Quintana, per al Loquillo, per a grups de jazz del Taller de Músics, per al David Mengual. He anat mantenint aquesta relació amb els músics fins ara, que faig recitals amb Xarim Aresté.
És important la música, en la seva poesia, a part de les biografies que ha escrit de Bob Dylan.
Sí, i també dels Rolling i de Pink Floyd. Em sento a prop dels roquers, però també del jazz i, si escolto música a casa, és de Bach, Mahler, Mozart, Mendelsshon, Stravinski o del dodecafonisme... Soc molt eclèctic, com amb la literatura, en què pots estar pensant una obra de teatre o un conte o un poema o un article.
Aquí parla de l’amor al llarg de molts anys, i per tant es va transformant. Hi ha més dolor i recança en els primers que en els últims poemes, que són més un mirar-se a si mateix.
Absolutament. Aquí hi tinc un llibre de joventut en castellà, El túnel del tiempo. Poemas adolescentes y de primeros antecedentes penales, on hi ha ‘Celda 59 primera galeria’. De jove escrivia poemes llibertaris, però la meva obra posterior pesava més i els vaig anar a abandonant, en benefici de la meva obra en català. Però, preparant el llibre, vaig trobar-ne un miler dels antics, dins un arxivador, i en vaig fer una tria. A la llibreta que tenia a la Model va aparèixer aquest poema, ‘Celda 59’. Dos o tres dies després que en traguessin els presos per portar-los a Can Brians, hi vaig tornar, i a la meva cel·la precisament hi quedava un últim pres, un anglès que havia robat en un súper i havia anat a parar a la Model, esperant que el deportessin. Era allà dintre com un ocellet, tot sol, just a la meva cel·la. Una d’aquestes coses angèliques.
Quant de temps hi va estar, a la presó?
Tots estàvem entrant-hi i sortint-ne. En un poema ho dic: “28 detencions per motius diversos.” A vegades la juerga acabava malament. Estaves sempre pendent de si venien els de la político-social o els estupas. Si t’enxampaven, era fotut, perquè t’aplicaven la llei de vagos y maleantes. Sabies quan entraves, però no quan sorties. Però hi trobaves molts amics, a dintre, no només del rotllo anarquista o comunista, a part que les presons eren també plenes de membres del Grapo o d’ETA.
Per a la seva generació, la presó devia ser una mena d’universitat.
Tota aquesta cosa dramàtica i èpica està molt sobrevalorada, perquè era un espai habitual. Hi havia passat tothom, des de Jordi Pujol a Manuel Vázquez Montalbán. Els pares del país. De Carabanchel, on també vaig estar, en dèiem ‘la catedral’, perquè era enorme i estava carregada d’història. Hi havien tingut en Durruti, l’Ascaso, en Pestaña, en Peiró, en Seguí. Eres allà i pensaves: hòstia, aquí van passar pel garrote vil en Puig Antich! Et senties important. I quan sorties tenies totes les nenes a favor, o sigui que no ho veig com un període dramàtic, encara que evidentment en volia sortir. En poesia passa una cosa semblant: voldries sortir però sempre estàs allà tancat, com en un recinte metafòric.
Pot semblar una imatge opressiva.
La nostra és una literatura de rimaires, molt condicionada pel noucentisme i la Renaixença, per les tendències més de dretes. Ara ha estat substituïda per una literatura filològica, molt acabadeta i tal. Però a vegades hi ha poemes que no els has d’acabar.
L’incomoda que el vinculin amb la poesia de la contracultura? De fet, la seva és molt neta, entenedora i directa, res a veure amb la cosa experimental
Això és una conya. Ja ho deia Margarit, que la poesia l’hauria d’entendre tothom. Això ja és prou complicat per posar-hi a sobre barricades. Al temps de la contracultura jo era molt jove, i tampoc no en dèiem així, perquè teníem la idea que era un invent de la CIA. Ep, i era una teoria bastant plausible, perquè se sap que la CIA va intentar erosionar els moviments revolucionaris. Si jo em vaig ficar en política va ser perquè veia que els tios tenien revistes, i en ser d’una barriada, tenia poca por: les distribuïa i a canvi m’hi publicaven els meus poemes revolucionaris. Amb tot això, va rebrotar la CNT. Per nosaltres, passar de cop i volta de la Unió Sindical Obrera o de CCOO a representar unes sigles tan potents com les de la CNT, i veure que venien en Josep Peirats i la Frederica Montseny, ens va fer sentir molt importants. Però en realitat el meu objectiu era col·locar els meus poemes.
A l’antologia hi surt molt sovint déu, encara que pugui ser “un canalla”.
És que jo parlo amb ell. Soc primer de tot catòlic. Del centre parroquial vaig passar a l’esquerra, i d’allà a la CNT, però sortíem tots dels centres parroquials. I de fet estava en un que va representar una obra basada en el maig del 68. No s’entenia res, però el capellà no sé què hi devia veure i es va emprenyar. Al meu barri els capellans eren bastant fatxes, a diferència dels del centre o de Sants, i ens van fer fora de la parròquia.
Quin barri era?
El Coll, a Vallcarca, un barri popular on els carlins hi havien tingut influència, i la CNT també, durant una època. Jo era escolanet i ajudava el mossèn. Recordo que quan va venir en Peirats de l’exili i va veure el míting de Montjuïc, amb milers i milers de persones, va mirar cap a nosaltres, que érem els de l’organització, i va dir: “Amb aquests no farem res.” Primer vaig pensar que era molt insultant, i després es va cagar també en les banderes catalanes. No era com ara: la senyera s’identificava amb les noies que ballaven sardanes. El cas és que després vaig adonar-me que tenia raó.
En què tenia raó?
En el fet que nosaltres no vam fer res. Si haguéssim impulsat una revolució intransigent en aquell moment, hi hauria hagut una involució que ens hauria portat més endarrere que el franquisme últim, que havia intentat ser aperturista, encara que els capellans i els militars eren brutals, uns cap quadrats. Allò no va sortir, per sort, però sí la transformació impulsada per les feministes, els ecologistes, els nudistes, els vegans, tota aquesta gent que anaven amb nosaltres. El nostre moviment, en canvi, va quedar diluït, perquè no tenia una estructura política ben definida, sinó abstracta. Era com en el conte dels tres porquets: la casa era fràgil. Com deia en Peirats, aquesta no era la CNT de l’època gloriosa.
Està desencisat?
No, al contrari. T’acabo de dir que si haguessin guanyat els meus hauria estat pitjor! I tampoc sabia ben bé quins eren els meus, perquè a la presó et trobaves un fatxa i resultava que t’hi feies amic. D’anarquistes, en veig algun, però ja és diferent, més de club de jubilats.
I no hi veu un relleu, en la joventut?
I tant, però em queda lluny, com si no anés amb mi.
En el llibre parla molt de la seva ciutat.
Però és una ciutat popular, de la mateixa manera que quan vaig a les llibreries de vell no busco pas edicions d’antiquari, sinó les barates de Bruguera dels seixanta i setanta. Als meus poemes no hi surten pràcticament els barris del pijerio, que ara curiosament és on guanyen els independentistes. És una altra referència catòlica: el tractament de la pietat. M’agrada molt com l’escriuen en la poesia americana. Aquesta mirada cap al pobre i el desafavorit, cap al pres, el penjat i el marginat. És una herència de la meva cultura catòlica, insensata com tota la resta. Si hi ha un substrat polític, el meu és la insolència. Com deia un amic meu, “hem passat de la poesia de l’experiència a la de la dissidència, i ara potser toca la de la indiferència”.
En el títol hi ha el doble sentit de l’amor com a càstig i com la pena més fonda?
L’amor com a pena capital per mi és quan van escanyar en Puig Antich. En vaig fer un petit poema el 1974. La pena capital era molt present en el sentit literal. L’amor en algun moment et trasbalsa, però ja fa anys que no em passa. I crec que no tornarà a passar. Ara és una cosa més acomodatícia, té una part femenina que m’agrada molt: l’estabilitat. Ja no aspiro a la revolució, no m’agraden els canvis. Vull que la gent sigui maca, que pugui anar a un restaurant, que facin bones pel·lícules, que surtin llibres de qualitat, no aquesta salsitxada que tenim ara en el mercat editorial català, que no se’n pot dir literatura. Quan vaig entrar a l’Avui, el màxim interès era reconèixer l’Espriu, i hi havia en Pere Quart i tota la generació dels setanta: un nivellàs. Al suplement cultural teníem de col·laboradors en Pere Calders, en Joan Perucho, en Palau i Fabre, en Víctor Alba, en Xavier Benguerel. Era una esquadra tremenda. I tot això tinc la sensació que s’ha perdut. Hi ha gent molt bona, però no té aquella cosa important. A en Joan Triadú el tractàvem de vós, i era molt disciplinat en el lliurament dels articles; un personatge extraordinari que actuava amb una humilitat absoluta. Ara és una altra cosa: surten molts noms, gent que sap escriure molt bé, que són bons estilistes, però allò era important.
No hi ha hagut un bon relleu?
Sí, però no crec que estiguem a l’altura. Tot va per cicles. Passa també a França, encara que ells tenen en Houellebecq i en Carrère, i totes aquestes autores que escriuen com la Marguerite Duras, però no hi ha l’autèntica Duras, no hi ha Camus, no hi ha Breton, ni Sartre ni Beauvoir. Es veu molt bé en la comparativa amb els francesos, per no dir amb els espanyols, amb aquella generació dels Barral, Goytisolo, Marsé o Vázquez Montalbán, que quan el trucaves per un article ja te l’estava escrivint o te’l dictava quasi en octosíl·labs. Això ja no hi és. C’est fini.

El benjamí de la colla

“Mai no acceptarem que el nostre llegat siguin unes ruïnes, / però és la bellesa pertorbadora del passat la que ens inspira”, escrivia en un dels poemes de Barcelona. Instants robats (2010) que ha inclòs a l’antologia i que retraten millor aquest poeta, recitador, novel·lista, crític literari i periodista del Poblenou que va ser considerat el combatent més jove de la generació contracultural dels setanta i que avui, encara, sembla el benjamí de la colla en plena postmodernitat escèptica. Hem quedat a l’Ateneu Barcelonès, on arriba a peu des de Vallcarca i on té també un despatxet, encara que acabem preferint el pati, i la imatge que transmet al llarg de la conversa és la calidesa desarmant d’algú que no té edat, ni tan sols quan fa un incís rere l’altre per evocar els seus primers poemes, els anys de la presó o la seva amistat incorruptible amb Víctor Nubla, mort el 2020 i a qui dedica un inèdit preciós, ‘Com pots estar tan trist a la ciutat?’, on li surt la definició exacta que “una mort sobtada és un eufemisme mal resolt”. Periodista veterà de l’Avui, on va entrar el 1988, després de passar per El País, Quimera i Lletra de Canvi, ha tingut una certa presència als papers quasi més per la seva obra narrativa (ha guanyat el Crexells 1999, el Sant Jordi 2001 o el Joanot Martorell 2020, per El tango de Dien Bien Phu), que per la seva dedicació constant a la poesia, sense la qual, diu, res no té sentit, “vaig al balcó i adéu”. Costa imaginar-lo en cap gest dramàtic, excepte si li toquen el vers, que per ell és com “l’allioli” de la vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.