Cultura

Ivan Viripàiev

Dramaturg rus, opositor al Kremlin, que debuta a Catalunya

“La guerra d’Ucraïna ha d’acabar al Kremlin”

Txékhov no aporta solucions en el seu teatre: es vivia la decadència del segle XIX L’espiritualitat és diferent de l’humanisme social: Suècia és pròspera però hi ha molts suïcidis

Ivan Viripàiev apel·la a una nova relació amb l’univers, a partir d’un coneixement íntim. Considera que l’art no és una eina política. Però se li marquen les venes del coll, en un posat del cos prou calmat, quan denuncia enèrgicament el règim de Putin. La Perla29, amb el director Ferran Utzet, ha permès el debut d’un autor nascut a Rússia però nacionalitzat polonès que treballa per tot Europa. Ell va fer públic que tots els drets d’autor que cobrés dels teatres públics russos els donaria a associacions socials d’Ucraïna. La conversa, a través de la paciència del traductor Andrei, a l’ombra, en la fresca del bar calmat de la Biblioteca de Catalunya, just després que un grup escolar creui la sala en una visita cultural.

El muntatge ‘Unes abraçades insuportablement llargues’ es desenvolupa amb uns actors que narren més que representen. Sempre juga amb aquest codi?
Cada obra de teatre té una diferència formal. Aquesta és una peça en què els actors es dirigeixen directament al públic, però n’hi ha d’altres en què els actors representen els personatges.
Debuta a Catalunya. Però té trajectòria a Europa. Hi ha alguna xarxa, formal o informal, que vinculi els autors contemporanis?
En realitat, jo soc un director de teatre i de cinema que escriu teatre. Fa anys que treballo amb teatres alemanys, principalment a Berlín. He col·laborat amb molts dramaturgs; alguns els he conegut personalment però sense intimar-hi gaire. Ara es prepara un muntatge al Teatre Nacional de Lituània amb Korsunovas [director lituà habitual en la darrera dècada del Temporada Alta].
Què hi ha de Txékhov en els seus personatges? Hi coincideixen per la incertesa, pel fet d’estar aclaparats pel futur, no?
Evidentment, ell era rus i forma part de la nostra cultura. Ara, ell practicava un teatre realista amb uns personatges molt psicològics. Els seus personatges busquen el sentit de la vida. A Unes abraçades... els nostres personatges no saben què fer amb la vida. Fins que senten unes veus: uns extraterrestres els ajuden a decidir [pica l’ullet, amb ironia]. Si aquestes veus no els haguessin despertat, ells seguirien desorientats igualment, sense fer res. Txékhov no aporta solucions. Es vivia la decadència del segle XIX. Nosaltres sí que en plantegem: el camí és la transformació espiritual.
Què hi ha després de la mort? És més interessant que la vida, doncs?
Els personatges rebran una crida a una llum blava, que és el contacte amb l’univers, amb el coneixement espiritual. En realitat, el coneixement global de l’univers pot admetre que les fulles cauen, que els cossos fineixen, però la mort no existeix com a tal; l’esperit sobreviu.
La peça juga constantment amb la intriga del que passarà, finalment. Però l’obra el que vol expressar és la incertesa vital, oi?
La tasca d’un dramaturg és aconseguir que l’obra sigui atractiva. Els personatges provenen de diferents classes socials. Tots volen accedir a una vida confortable. Aspiren a una vida millor però topen amb dificultats.
Va publicar una carta en què anunciava que els drets d’autor provinents de teatres públics russos els destinaria a fins socials a Ucraïna. És la seva reacció a la invasió russa. S’ha fet efectiu?
No he ingressat res, fins ara. I és que els teatres públics, en saber aquesta decisió, van anul·lar les funcions que tenien previstes dels meus títols.
L’oposició russa ha perdut una veu per culpa d’aquesta denúncia, doncs.
No ha estat tampoc un tret al peu. Perquè les obres d’aquestes companyies públiques les interpreten alguns actors que agraden a gent de l’entorn de Putin (com el seu portaveu, per exemple). Així, vaig aconseguir que deixessin d’actuar per a ells. Volia trencar la dinàmica. No pot ser que no passés res quan s’ha produït una invasió. Per una altra banda hi ha circuits emergents, underground, que continuen representant les meves obres.
Parlant amb Daniele Finzi, del Cirque du Soleil, arran de la guerra, explicava que durant la ‘perestroika’ també hi havia una certa depuració cap als artistes incòmodes, que denunciaven el poder.
Avui, a Rússia, tota protesta és durament castigada (una protesta pot acabar amb una condemna a presó per 15 anys). Els teatres no poden parlar clarament sobre el conflicte. Han de recórrer a obres que fan referència al dolor, a les conseqüència de les guerres.
Quins deures no va fer Europa, arran de la dissolució de l’URSS, que s’hagi arribat a la situació actual?
Per ser justos, caldria dir que alguns països d’Europa van intentar establir lligams tant culturals com educatius, que són els més importants. Però aquestes iniciatives les va liquidar el règim. Putin es va adonar que perillava si s’implantava l’educació. En tot cas, l’error d’Europa va ser considerar Putin com un polític, perquè no ho és. El govern és una banda criminal. S’han anul·lat els polítics opositors. I s’han establert negocis amb els oligarques russos (com el gasoducte de Gazprom alemany).
I ara, què cal fer?
Ara és el moment d’actuar de forma decidida.L’única solució de la guerra és guanyar-la. No es pot pretendre guanyar-la a partir de les baixes ucraïneses. No es pot actuar com els espectadors d’un equip de futbol que l’han equipat i el deixen a la seva sort. Cal més ajuda militar. La guerra d’Ucraïna ha d’acabar al Kremlin. Si no és així, es repetirà més tard. Cal posar fi al sistema de Putin.
El dramaturg Václac Havel va fer pressió des de dins. Avui és impossible?
A Rússia, és impossible: s’ha tancat la premsa opositora. Hi ha molta repressió. Em sorprenc a mi mateix de dir-ho, però l’única via és la militar.
Com es combat un règim des de l’art?
No, l’art no és una eina política. L’art ha d’ensenyar als humans a veure la bellesa, els ideals. També Putin deu tenir els seus ideals de bellesa.
Fart de les polítiques de Putin, va marxar a Polònia. Va formar una companyia de nou?
Em vaig casar amb una actriu polonesa molt coneguda pel seu treball al cine i al teatre. Va ser prou fàcil refer la meva carrera, tant al teatre com al cinema.
Hi ha diferències entre el teatre rus i el polonès?
Hi ha diferències subtils, com ara que els actors polonesos no coneixen els russos, però, en general, tot és molt semblant. Quan viatjo pels països de la Unió Soviètica comprovo que hi ha un llenguatge comú, que es manté.
Com conviu la seva espiritualitat amb la situació de compromís polític? No és contradictori?
L’espiritualitat no té res a veure amb l’humanisme social, o amb els drets aconseguits per una societat. Suècia és molt pròspera però hi ha un elevat índex de suïcidis. L’espiritualitat vol dir el contacte amb el sentit propi de la realitat, de com és la vida i l’univers. La lluita és sagrada; també és espiritual. Si no s’hagués eliminat Hitler, els jueus haurien desaparegut als camps d’extermini nazis.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.