Cultura

L’editorial impossible

Diferents èpoques marquen l’evolució d’Edicions 62, amb un Josep M. Castellet que va viure des de la incertesa política dels seixanta a les crisis econòmiques

“Davant un autor que presenta un original no hi ha més que una actitud possible: el respecte”

Encara a la primera meitat de la dècada dels vuitanta, quan tenia oportunitat de passar per la seu d’Edicions 62 del carrer Provença, sempre quedava fascinant pels personatges que em sortien a veure, o que passaven a saludar, ja fossin el barroc i elegant Àlex Broch, el duet Joaquim Sabrià i Marisa Trigo, Ramon Bastardes, el savi corrector Francesc Vallverdú , l’enyorada Montserrat Sabater i Josep Maria Castellet, que només puc definir-lo com una prosopopeia, la figura literària en la personificació del segell. Castellet era el millor exemple de l’editorial, un home que, des del seu fitxatge als seixanta per part de Max Cahner i l’esmentat Bastardes, va comandar la nau i va ser el rostre visible i ideòleg de l’editora des del 1964 fins al 2014, quan es va morir. Castellet va passar totes les vicissituds i els encerts de l’edició catalana.

També de l’evolució. Quan el vaig conèixer, Castellet era encara el crític i antòleg dels Novísimos i d’algunes de les antologies més importants de la poesia catalana. Un dia que passava a recollir llibres urgents a la Montse Sabater, li vaig demanar al mestre que em firmés un dels seus llibres. Ell, amb les ulleres penjades, me’n va regalar un altre i em va demanar opinió. Per a un xava del carrer, aquesta proposta va ser més que un honor, i vaig desitjar haver tingut la gravadora per haver-ho mostrat als amics il·lustrats dels bars. Com les altres ànimes que pul·lulaven per 62, era un senyor afable i amable –si s’emprenyava o l’insultaven podia ser tot el contrari; em reservaré els comentaris sobre un poeta de Reus–, però també un artista en la conversa, descripció de situacions i l’evocació personal. Els seus llibres memorialístics en són un exemple, i la lectura sempre la faig amb el to greu de la seva veu. També el recordo alt com un senyor de Barcelona com cal. Elegant, amb vestits que mantenien la seva silueta i que podien alternar l’estil britànic o el continental.

En aquella època Castellet parlava de poesia i enfocava tot cap a aquesta disciplina, com ho havia fet abans, em diuen, cap al marxisme, i Herbert Marcuse, que va divulgar força en la seva etapa de Seix Barral. Em costa comparar-lo amb el de les últimes èpoques d’Edicions 62 a Peu de la Creu, ja al Raval en un edifici d’Oriol Bohigas, en què es delia parlant de sèries televisives, cosa que ens desconcertava als del gremi dels versos.

Als màsters d’edició i escoles d’escriptura que surten com bolets pel país convindria recuperar dels llibres de Castellet els consells per als editors i la relació horitzontal que han de tenir amb els autors. Castellet era capaç d’embolicar-te en projectes que tu mai hauries assumit i dirigir equips, amb mà esquerra i bonhomia, de totes les edats, de tenir interlocutors de línia dura com Joaquim Molas, Àlex Broch i l’enyorat Xavier Folch a joves editores que encara no havien definit cap a on anirien. Tenia la capacitat d’engrescar tothom perquè la seva mirada era en positiu, malgrat les crítiques injustes que li han fet com a intransigent. Era tot el contrari. En l’imprescindible i poc valorat Memòries confidencials d’un editor, té capítols extraordinaris. Des de com intentar, en va, esquivar la censura, amb un retrat impagable d’Alfonso Comín, fins al tracte que s’ha de tenir amb els autors: “Resta el savoir faire, el tracte social. Davant un autor que presenta un original no hi ha més que una actitud possible: el respecte. L’original pot ser bo o dolent, adequat o no a les característiques de l’editorial, vendible o poc comercial. En qualsevol cas és l’esforç de moltes hores de treball i, fins i tot, un compromís de l’autor amb el món.”

El Gremi d’Editors hauria de distribuir el capítol pel planeta davant tantes actituds esclavistes o prepotents. A part de la burgesia il·lustrada que podien representar Oriol Bohigas i Max Cahner, Castellet sumava aquest savoir faire que feia del tracte diari una marca de la casa. Si no que li preguntin a editores formades al seu costat com l’actual Pilar Beltran. En un altre capítol –o titolet–, Castellet parla de l’“editorial impossible”. Evoca quan Bastardes i Cahner el van treure d’una editorial jurídica, de la qual no recordava ni el nom, i tots els avatars d’uns seixanta en què intentaven una línia aperturista davant una censura que els veia com a abanderats del comunisme: “A primers de gener de 1969, decretat l’estat d’excepció, els locals d’Enciclopèdia escorcollats i Ramon Bastardes i Jordi Carbonell, empresonats. El meu domicili també va ser escorcollat, amb resultats infructuosos, però la meva tornada a Catalunya va ser retardada perquè la policia tenia el convenciment –obviament equivocat– que era un personatge perillós. Amb un mínim de mentalitat empresarial no és difícil d’entendre que sense diners, amb uns productes difícils d’introduir al mercat i amb els dirigents empaitats per la policia, el més fàcil és que les coses se’n vagin en orris: és el que va passar.” Per sort, van ressuscitar!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.