“Hauria de ser un èxit”

Sí, en tot cas em sento privilegiat d’encadenar tantes feines. Des del setembre, he fet set espectacles diferents.

Al setembre vam fer Los niños de Morelia a Dau al Sec. A l’octubre, vaig dirigir Human project, un encàrrec de l’Ajuntament de Sabadell (els assaigs van començar a l’agost). Al novembre, al Versus L’habitació tancada i alguna funció de La petita flauta màgica, al Liceu. Al desembre vam estrenar Apologia i escarni de l’estupidesa humana a l’Eòlia. Després d’uns dies de vacances, vaig reprendre El monstre al laberint al Liceu. Des del març estem al Poliorama fent Forever young.

Hi estarem fins al 29 de maig. Al juny i al juliol fem temporada a Madrid. I per a la tardor tenim acordats bolos.

No. Afecta la qualitat perquè obliga a fer canvis d’escenaris i d’il·luminació diaris i s’acaba aprofitant el que hi havia d’abans. Tampoc hi ha temps dels actors per preparar-se perquè sovint es doblen títols en un mateix dia.. Precaritza. A Madrid, sí que hi ha un hàbit molt social de quedar per anar al teatre; nosaltres som més rancis.

És una llàstima que no es reposi el que funciona. Hi esmercem molts esforços i costa que es reprogrami.

Pot ser una bona idea. La Flyhard també programa dilluns i va bé.

Cadascú ha de fer com ho senti. A mi, m’agrada. Perquè és bo establir vincles amb el públic fidel que et segueix.

Són maneres d’atraure el públic. És bo fer accions puntuals, que ajudin a reforçar la campanya a meitat de temporada. Com els de Cantando bajo la lluvia, que van fer una funció amb el públic disfressat d’època.

Vivim una conjuntura difícil. No em dedico a omplir teatres. Hi ha una incertesa econòmica amb les vagues i l’increment de preus i la guerra.

És un èxit segur: la gent s’emociona, riu i acaba dreta aplaudint. Va funcionar molt bé en la primera època. Però, avui, aquesta satisfacció, no es tradueix a la taquilla.