L’Orfeó Català retorna a Europa

Regust de victòria, dissabte a la nit, entre les 826 columnes de la moderna i portentosa Philharmonie de Luxemburg, on l’Orfeó Català, que no viatjava a l’estranger d’ençà d’uns BBC Proms l’estiu del 2019 a Londres, va segellar el seu retorn als escenaris europeus amb una Missa de glòria de Puccini dirigida pel valencià Gustavo Gimeno, que dimecres ja s’havia pogut escoltar al Palau de la Música i, dijous, al Théâtre des Champs Elysées de París.

Esperonats per Mariona Carulla –que, en una escena que podia recordar la de Joan Laporta quan baixa al vestidor després d’un triomf històric a Can Barça, va ser victorejada amb crits de “presidenta, presidenta”–, la norantena de cantaires de l’Orfeó van improvisar en sortir de la funció als vestíbuls un Cant de la senyera davant la mirada emocionada dels 23 socis que els havien acompanyat en el viatge i la curiositat i admiració dels músics de la Philarmonique, un dels quals, el violinista Phillipe Koch, s’acomiadava de l’orquestra després de gairebé quatre dècades de servei.

El projecte, una obra de joventut del compositor de Tosca o La bohème amb participació del tenor Charles Castronovo i i el baríton Ludovic Tézier, s’enregistrava per Harmonia Mundi i Gimeno, amb el públic ja fora de la sala, va fer tornar l’Orfeó a gravar una part que no li acabava de fer el pes. Però ni aquesta hora extra en un intens periple de tres dies ni el fet d’haver de sopar, afamats, unes almenys ben saludables crudités gairebé en horari de mitjanit, van rebaixar l’entusiasme del cantaires de l’Orfeó, que, en una casualitat demostradora del poder del cant coral a Catalunya, havien coincidit poc abans a l’auditori luxemburguès amb el Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers, protagonistes de tres concerts a la Salle de Musique de Chambre. “Estem molt eufòrics”, reconeixia Berta Manresa, una de les sopranos de l’Orfeó. “Teníem moltes ganes de tornar a cantar fora de casa, i poder dur a Luxemburg i França aquest projecte ha estat realment fantàstic”. “Aquests dos últims anys han estat molt durs i difícils”, hi afegia, per la seva banda, la contralt Anna Rosés. “No ens hem pogut treure les mascaretes, de fet, fins a l’assaig general del Palau, però haver-ho pogut fer, finalment, amb aquesta obra, tan expansiva i amb aquest punt, fins i tot, d’alliberament, ha estat ideal”.

Aplaudits amb entusiasme, uns minuts abans, tant pel públic de Luxemburg com pel que havia vingut expressament de Catalunya, els cantaires havien estat assajant al matí a les ordres de Gimeno i Pablo Larraz, imminent relleu del britànic Simon Halsey com a responsable artístic de l’Orfeó. Gimeno, director titular de l’Orquestre Philarmonique Luxembourg (que combina amb la de la Simfònica de Toronto) des del 2015 i una de les batutes de l’Estat amb més projecció internacional, li reconeixia a l’Orfeó ser un “cor excel·lent i preparadíssim”. “Aquests dies m’han vingut músics de l’orquestra tot dient-me: «Caram, quin cor tan extraordinari!»”, ressaltava.

“Poques vegades hem treballat amb un director d’orquestra que hagi creat tanta empatia”, li reconeixia a Gimeno, per la seva banda, Larraz. “Trobar-te algú que et demana, per exemple, què et sembla la manera com el cor pronuncia les esses no és tan habitual, per al director d’un cor. I aquestes coses fan, també, que el cor s’hi impliqui més. El de l’Orfeó és un cor que té moltes ganes de posar-se al servei d’un director que els doni energia. I, quan els en dona, ells estan encantats i, en els resultats, s’hi nota alegria.”

Larraz, complagut que la Missa de glòria de Puccini permetés jugar de ple “amb el so compacte, flexible, lliure i sense tensions que el cor havia estat treballant els últims anys”, remarcava, com havien fet minuts abans Mariona Carulla i el director del Palau, Joan Oller, la importància de la internacionalització. “És una estratègia de la casa des de fa molt temps”, recordava. “Hem de fer país, sent presents en pobles i ciutats; però, a la vegada, poder mostrar-nos enfora com a símbol de qualitat i cultura catalana.”

Tot i actuar amb titans com ara Gimeno o Tézier, l’Orfeó assumeix en les seves gires europees els obstacles logístics propis d’un cor amateur. “La gent, per poder fer aquesta gira, ha hagut de demanar vacances”, feia notar Larraz. “Hi ha estudiants, mestres d’escola...” Cantar darrere l’orquestra una obra que va revelar-se com tot un regal per a un cor i, després, reconnectar amb la pròpia història tot fent, després d’haver visitat en anys anteriors Viena o Munic, el Cant de la senyera en un altre temple cultural centreeuropeu, no obstant això, compensa qualsevol esforç.