Cultura

Crònica

Iggy Pop, un animal en llibertat

Iggy va oferir aquest diumenge a Tolosa un gran concert dins la gira que el portarà al 60è Porta Ferrada

En la vuitena etapa d’una intensa gira europea que va començar el 2 de maig a Lió –només aquest mes, 12 concerts a França i un a Mònaco– i que el 29 de juliol arribarà al 60è Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, en exclusiva a Catalunya, Iggy Pop va actuar diumenge a La Halle aux Grans, de l’occitana Tolosa: un recinte esplèndid per a uns 1.500 espectadors, on té la seu l’Orchestre National du Capitole de Toulouse i on el públic envolta els músics i els té gairebé a tocar. L’Olimp, per a un fan d’Iggy Pop.

Justament, un fan acèrrim d’Iggy és el protagonista de Stooge (2017), un documental dirigit per Madeleine Farley, del qual es va projectar un llarg tràiler que va retardar tres quarts d’hora l’inici del concert i va servir per escalfar l’ambient, però no precisament de la millor manera. Els seguidors cridaven i reclamaven la presència d’Iggy a l’escenari. I encara es va retardar una mica més amb la introducció interpretada pel grup al voltant de la virtuosa i elegant guitarrista californiana Sarah Lipstate, que té també el seu propi projecte, Noveller, en el qual experimenta amb loops i textures diverses. Aparentment, ni ella ni l’altre guitarrista, el francès Greg Fauque, es corresponen amb el prototip de guitarrista de bona part dels grups més elèctrics d’Iggy des dels Stooges, però tots dos van demostrar que poden sonar subtils o contundents, entre el jazz i el raw power. El mateix es pot dir del conjunt d’una banda molt professional formada per vuit músics francesos i americans, vents inclosos, que va saber acompanyar com cal la bèstia de Detroit durant una hora i mitja antològica, en què Iggy, als seus increïbles 75 anys, no va parar quiet ni un moment.

Com passa sovint en aquests il·lustres casos, l’últim disc d’Iggy, Free (2019) va estar escassament representat en el repertori, només pel curt tema que li dona títol –la lletra diu només: “Vull ser lliure”– i la dramàtica Love missing, segona peça d’un concert obert amb Five foot one, un tema de New values (1979), del qual també va sonar The endless sea, després d’haver fet la primera de les sis incursions de la nit en el llegat dels Stooges, amb una abrasiva T.V. eye. Per anar conjuntat amb el grup, Iggy va aparèixer en escena amb una jaqueta fosca sobre la seva pell bregada en mil batalles, però aviat se la va treure, com també va fer més tard amb una caçadora de cuir. Només així, a pit descobert, escopint de tant en tant –no sobre el públic–, ranquejant amb un estil únic, Iggy se sent lliure en la seva gàbia daurada, com un animal ferit que es passeja per l’escenari i entre els espectadors de les primeres files, alhora amenaçant i necessitat del contacte pell amb pell.

I així va discórrer un concert impecable i brutal, entre temes de The idiot (1977), el seu debut en solitari –Mass production, Sister midnight i, en els bisos, Nightclubbing– i bàsics del catecisme Stooge, com ara Death trip, Gimme danger i I Wanna be your dog, amb la Iguana bordant, precedida aquesta última pels seus èxits més populars, Lust for life i The passenger, que van provocar l’èxtasi col·lectiu. Semblava que havia tocat sostre, però en els bisos, després de Run like a villain, de Zombie birdhouse (1982), va introduir la tensa I’m sick of you com la seva cançó favorita dels Stooges i va homenatjar els alemanys Neu! amb Hero (1975), abans de tancar ben alt una nit inoblidable amb una apocalíptica Search and destroy. Enorme .



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.