Cultura

Cossos en mutació i exhibició

Cronenberg du ‘Crims of the future’ a Canes, que acull un documental sobre Bowie i un bell film d’Annie Ernaux

El cinema pertorbador de David Cronenberg, l’estilisme cada cop més buit de Park Chan-wook i la denúncia social dels germans Dardenne, sempre atents als marginats i explotats, s’han fet presents a concurs en la secció oficial de Canes. Això mentre que, a banda de la competència, el festival ha exhibit un documental sobre David Bowie, Moonage Daydream, allunyat de les convencions didàctiques que sol assumir el gènere quan aborda una personalitat artística. Brett Morgen, que va explorar el documental d’animació amb Chicago 10, pràcticament no aporta dades biogràfiques sobre el camaleònic Bowie. No hi ha una veu explicativa, sinó que el pensament del mateix cantant britànic, a partir de fragments d’entrevistes i altres enregistraments, acompanya les imatges extretes dels seus concerts i videoclips. Morgen també incorpora imatges cinematogràfiques, publicitàries i testimonials de l’època per complementar la immersió en una figura mutant que va evolucionar a la recerca de nous llenguatges.

Un dels grans cineastes contemporanis sobre els cossos mutants (i l’anomenada “nova carn”) és David Cronenberg. A l’inici de la seva carrera, el 1970, va realitzar un film de sèrie B titulat Crims of the future, en què un metge desapareix després de provocar la mort de moltes dones amb uns cosmètics tòxics. Durant cinc dècades, el director canadenc ha mostrat sovint la mutació de cossos humans i la fusió amb altres espècies (el seu remake de La mosca) o amb les màquines (Crash) mentre que tampoc no ha oblidat l’exhibicionisme corporal, com ara a Videodrome. Reprenent el títol Crims of the future, sense fer-ne cap seqüela, però recuperant l’esperit de la sèrie B, Cronenberg ha dut a Canes un nou film inquietant, com li és propi, en què en una societat futura, havent-hi desaparegut el dolor, l’interior d’un cos, amb els seus òrgans, és exhibit en performance. En aquest cas, és una vella carn (d’un personatge interpretat per Viggo Mortensen, actor fetitxe de Cronenberg) sotmesa a la mutació i la regeneració.

Cronenberg, cineasta d’una fredor extrema, sembla fer una recapitulació de part del seu cinema mantenint-ne l’estranyesa, però diluïda amb un excés de retòrica: tot es diu de manera explícita a costa de perdre certa força en la posada en escena. Tanmateix, també protagonitzada per una novament esplèndida Léa Seydoux i amb una presència més discreta de Kristen Stewart, el nou Crims of the future és més interessant i suggestiu que la nova pel·lícula de Park Chan-wook, Decission to leave. Això per molt que el cineasta sud-coreà s’esforci a mostrar la seva elegància visual a propòsit de la fascinació d’un policia per una dona que podria ser una assassina. Habitual de Canes amb les seves pel·lícules venjatives, començant per Old Boy, no fa res més que donar voltes a la situació allargant-ho amb imatges preciosistes fins a l’avorriment.

Pel que fa als germans Luc i Jean-Pierre Dardenne, uns altres habituals de Canes, on han guanyat dues Palmes d’Or: l’any 1999 amb Rosetta (Cronenberg n’era el president del jurat) i el 2005 per L’enfant, el seu cinema social té una coherència inqüestionable. A Tori et Lokita, els protagonistes són dos germans (un nen reconegut com a refugiat i una adolescent sense papers) originaris de Benín que sobreviuen com poden a Bèlgica: són explotats laboralment, utilitzats per vendre droga, extorquits per traficants de persones i ella és sotmesa a l’abús sexual. Pot semblar que els Dardenne s’acosten a l’explotació de la misèria, però se’n salven mantenint la dignitat dels explotats, que en aquest cas preserven una innocència i, a diferència d’altres films dels belgues, no es redimeixen finalment després de degradar-se moralment per sobreviure.

Memòria en súper-8

A vegades, però, el més interessant de Canes es projecta al marge de la competència oficial, com ara a la secció paral·lela Quinzena de Realitzadors, en què Annie Ernaux i un fill seu, David Ernaux, van presentar Les années super-8. Partint de les imatges silents rodades entre 1972 i 1981 pel seu exmarit, Philippe Ernaux, la gran escriptora francesa aporta un text que, dit per ella mateixa, s’acorda amb la vibració autobiogràfica i l’exploració de la memòria que caracteritza la seva literatura. És un retrat personal i d’una família, fent-se-li visible en les imatges com la relació amb el marit es degradava, junt amb el d’una època. Hi ha imatges quotidianes, però sobretot de viatges, com ara el que va fer la família Ernaux per l’Estat espanyol, l’estiu del 1980, i anys abans, el 1972, el de la visita de la parella al Xile presidit per Allende: un país ple d’esperança que un any després va deixar d’existir. Un film preciós, tan íntim com polític.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.