Cultura

Crònica

Sala Ramon Muntaner

“Ara escriurem el teu nom”

La sala de les innombrables trobades informals de la seu de la SGAE a Barcelona ha passat a dir-se Ramon Muntaner. Des d’ahir. És l’homenatge més honest que ha trobat la família de la Societat General d’Autors i Editors (SGAE) al director de l’àrea Mediterrània dels darrers 25 anys. Aviat és dit. Muntaner ha estat una persona propera, capaç d’aguantar els temps convulsos de la SGAE i de refermar la promoció de la cultura catalana, amb la delegació catalana de la fundació, amb pressupost propi. Ahir va quedar clar que tothom l’hauria volgut abraçar en una exsala Club (ara sala Ramon Muntaner, insistim) que es va fer petita. I que va repicar amb la versió de Sicus Carbonell, del Sabor de Gràcia, de la Rumbeta de Muntaner. El cor final estava canviat i Carbonell deia: “Ara escriurem el teu nom.” Pocs cops la tristesa per la pèrdua d’un cantautor reverenciat desperta una necessitat de comunió i de festa.

Evidentment, la música que va ressonar ahir partia dels temes de Muntaner, com La plaça del Diamant (que va rebre tots els convidats), o L’aventura amb una intensa Rusó Sala. De parlaments, els mínims indispensables. Perquè en realitat el que es buscava eren moments de retrobada amb companys per recordar qui ja no hi és. Ramon Muntaner va morir d’un infart, quan ja estava preparant la seva jubilació, als 71 anys. El cantant dels poetes va morir el 9 de desembre, inesperadament. La mateixa sala de vetlla es va fer en aquest espai que ara porta el seu nom.

La pila de persones que van assistir a aquesta petita festa no caben en aquesta crònica. Serveixen com a pista companys com ara Joan Isaac, Enric Hernáez, Joan Vives, Eduard Iniesta, Gerard Quintana, Judith Colell, Enric Gomà o Jordi Milán, encapçalant una troupe de La Cubana. També Ferran Mascarell (exregidor i exconseller de Cultura) o Jordi Martí, actual regidor de l’Ajuntament. També hi van dedicar unes paraules el president de la Fundació SGAE, Juan José Solana, i l’actual president, Antonio Onetti.

Ramon Muntaner era d’aquelles persones que sabien estar, sense necessitat de figurar excessivament. Que es movien bé en els petits grups, dels que escoltaven i coneixien les dèries personals de cadascú i les compartien en la intimitat. Amb una fina ironia, si era possible. Per exemple, va celebrar orgullós que Sabor de Gràcia versionés la seva Rumbeta (“no m’acostumen a versionar els rumberos”, li confessava). En l’última ocasió que es van trobar, acabada l’actuació, Muntaner li confessava que havia propiciat una notable ballaruga amb la seva dona, que ahir agraïa l’escalf. La mitja veu, pausada, de Muntaner ressona per una sala que, ara, es diu amb el seu nom.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.