Domesticació i explotació

Fa 20 anys de l’èxit de Moulin Rouge, aquell espectacular pastitx de Baz Luhrmann, tan excessiu com brillant, que per molts va suposar una renovació del gènere musical cinematogràfic que, de fet, perviu com alguna cosa residual amb alguns esclats fulgurants. I en fa 10 des del fracàs de l’adaptació que, amb un gran dispendi i certa superficialitat, el director australià va fer d’El gran Gatsby, la mítica novel·la de Scott Fitzgerald sobre un personatge que encarna el somni americà fins que aquest s’esvaeix a partir de la impossibilitat de recuperar un amor de joventut. L’èxit i el fracàs. El somni americà i les seves ombres. Després que El gran Gatsby fos un mal negoci, Luhrmann ha trigat a reaparèixer, però ho ha fet satisfent un vell i estimat desig: un biopic sobre Elvis Presley, el rei del rock-and-roll, amb el qual esplaiar-se en el seu gust pel kitsch, la seva mitomania, la seva concepció grandiloqüent de l’espectacle, però també en la seva visió sobre com l’èxit pot amagar el fracàs i els somnis, un cop satisfets, poden convertir-se en malsons. Una visió que li permet acostar-se a una de les personalitats mítiques de la segona meitat del segle XX amb una intencionalitat política (cosa fins a cert punt inesperada en Luhrmann) en relació amb els EUA.

D’aquí, Elvis, que va presentar-se fora de concurs en el recent festival de Canes, té alguna cosa de focs artificials, com és propi de Luhrmann, però amb un contrapunt amarg. El relat té com a narrador l’anomenat Coronel Parker, personatge interpretat de manera caricaturesca per Tom Hanks. Un farsant que ni va ser coronel ni es deia Parker, però que, en tot cas, va ser el mànager d’Elvis: un vampir que va xuclar-lo des que es va adonar del seu talent, va tenir l’habilitat per promoure’l i, mantenint-hi una relació tòxica, va manejar-ne els fils fins al final. Un personatge mefistotèlic que, a banda del domini real que va exercir en el cantant nascut a Memphis, pren un caràcter simbòlic: encarna el sistema dels EUA que va controlar i domesticar l’energia subversiva d’Elvis fins a tancar-lo en una gàbia d’or en un hotel de Las Vegas. És així que, tot i que Luhrmann no pot evitar la saturació d’imatges i a vegades el film es fa reiteratiu, s’hi apunta una idea interessant: inspirant-se en els ritmes dels afroamericans en un país racista i despertant l’erotisme (sobretot el de les dones!) amb el seu moviment corporal, Elvis (magníficament encarnat per Austin Butler, actor provinent del món teatral) va convertir-se en un enemic de l’ordre castigat amb dos anys de servei militar, del 1958 al 1960, a Europa.

Quan Elvis va retornar, va protagonitzar films rutinaris de Hollywood amb Ann-Margret; domesticat i explotat, va convertir-se en el rei de Las Vegas mentre el seu cos s’inflava i s’embotia en aquella roba amb lluentons: una estrella cada cop més decadent, un home en procés d’autodestrucció.