Arts escèniques

Crònica

28 i mig

Una Mediterrània, dos ‘Federicos’

La Perla 29 ha volgut celebrar la seva temporada de teatre en català a La Colline de París amb una nova posada en escena de 28 i mig explícitament per a dues funcions a l’Amfiteatre Grec. Aquest títol estrenat el 2013 com un invent (al qual no sabien posar nom) ha acabat sent una preciosa targeta de presentació. Dilluns, veient la respiració còmplice de la platea, durant dues hores i mitja i sense pausa, es revelava com un veritable àlbum dels records d’aquesta companyia, que ha anat cuinant a foc molt lent a la Biblioteca de Catalunya, entre cortines, sorra, alguna guitarra i uns núvols que ara tenen color, ara són filmografia de grans clàssics. El 28 i mig és una recreació d’aquell 8 i mig de Fellini, Federico Fellini. Però a Barcelona, si es parla de Federico, salta el García Lorca (ells en farien una intuïtiva versió per a cavall i actrius que s’intercalen els papers a Bodas de sangre).

L’Oriol Broggi, amant de la buidor i de l’austeritat que cantava Peter Brook per narrar amb nitidesa un conte (El cercle de guix caucasià, L’orfe del clan dels Zhao) i deixar que la imaginació voli, s’ha deixat anar per l’acumulació de capes, per atrapar des de l’acumulació: no tenir mai prou per mostrar una imatge encara més emocional, precisa, preciosa, amb un to aparentment espontani, mediterrani, de cantarella napolitana, de tòpics de mossens pederastes, dones que guarden ocells als sostenidors (Giornata particolare) i d’un humor farsesc que topa, de sobte, amb la crueltat de les botes nazis. Abans dels estudis de Cinecittà, la cultura era autòctona, de companyia de teatre ambulant (com els d’Eduardo de Filippo, Natale in Casa Cuppielo), o potser els d’un cert humor de bulevard (Filumena Marturano). A Catalunya, es podia cantar Ovidi Montllor o pregar pel teatre de Sinera a Primera història d’Esther. Però els que tenen ànsia d’artistes, que volen filar sempre més prim, han caigut a la marmita de la comunicació de masses. I poden barrejar West Side Story amb Nine. El gran dictador, de Charlot, amb Amélie. Oriol Broggi es va colar a l’escenari com un tècnic hiperactiu més, amb una comicitat absurda marca de la casa.

Un capítol a part mereix el pes de la companyia de La Perla 29 amb Clara Segura sí, però també una solvent Màrcia Cisteró, Montse Vellvehí o Laura Aubert. Per no parlar de Guillem Balart i Enrico Iannello al costat d’un Xavier Boada històric. La música de Joan Garriga, amb veu esgargamellada, que arrossega la lletra i mira furtiu, és ja emblemàtica com els telons i la pluja amb una simple mànega. La gent de platea va perdre tots els metros. Els actors nedaven de satisfacció i bon rotllo. Potser no calia desplegar tants records. Però cadascú va reconciliar-se amb el Federico que més el va emocionar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Música

L’Empordà Music Festival creix

LA BISBAL D’EMPORDÀ
Cultura

Mor Frank Stella, reconegut pel seu art abstracte i precursor del minimalisme

efemèrides

El Govern commemorarà el 2025 el centenari dels naixements d’Oriol Bohigas i de Francesc Candel

barcelona
TEATRE

‘Burro’ reescriu la humanitat amb la mirada de l’animal del camp

BARCELONA
Crítica

Tradició, patrimoni i nova creació

art

El FAD es converteix en la Federació FAD

barcelona

Més de 90 originals aspiren al 57è Premi Bertrana de novel·la

Girona
convenció

La CatCon s’expandeix com l’Univers

vilanova i la geltrú
ROSES

La il·luminació del Castell de la Trinitat rep un primer premi en els (D)arc Awards

ROSES