Cultura

“No amago res”

Joaquim Pijoan, guanyador del Documenta 1982 i el Sant Jordi 2006, completa amb el cru ‘Retrat del jove Skizo’ les seves memòries d’infància i joventut

“La malaltia és la clau de volta: si no hagués patit l’esquizofrènia no hauria escrit ni dues ratlles”
“En aquest llibre parlo del procés esquizoide i del tractament psiquiàtric que vaig rebre”

Joaquim Pijoan (Santa Cristina d’Aro, 1948) es declara abans pintor que escriptor, però la veritat és que la seva escassa obra literària ha tingut força fortuna en el món dels premis. El 1982, amb la seva primera novel·la, Somni, va guanyar el premi Documenta, i gairebé un quart de segle després, el 2006, va rebre el premi Sant Jordi per Sayonara Barcelona, la seva segona obra de ficció publicada, probablement la més coneguda, avalada pel prestigi del guardó d’Òmnium. Màxima efectivitat, diríem, però ell ho relativitza amb humor: “Tu no saps la quantitat de premis a què m’he presentat [riu].”

Recentment, Joaquim Pijoan ha publicat Retrat del jove Skizo ( Lapislàtzuli ), tercer i últim volum de la trilogia de memòries d’infància i joventut que va començar amb Tempus fugit (2016) i El jardí de les delícies (2017), publicats per la desapareguda editorial Gregal. Si el primer cobria el període entre el 1952 i el 1959, fins als seus 11 anys, i el segon anava del 1960 al 1968, coincidint amb la seva adolescència i primera joventut, fins als 20 anys, Retrat del jove Skizo narra una etapa especialment delicada i decisiva de la seva vida, la que va històricament dels últims anys del franquisme als primers de la transició cap a la democràcia. “Va ser la meva particular transició, marcada pel trastorn que m’havia de girar la vida com un mitjó”, escriu l’autor en el pròleg d’aquest llibre, que va escriure ara fa més d’una dècada i que va quedar finalista del premi Josep Pla l’any 2012, i que inclou com a singular epíleg una sèrie de dibuixos fets per Pijoan, bàsicament rostres, com els que també apareixen a la portada. “A part de ser el final de la trilogia, aquest llibre té una entitat pròpia pel paper destacat que hi té la malaltia, de manera que el pots llegir sense haver llegit els dos primers. En aquest llibre parlo del meu procés esquizoide i del tractament psiquiàtric que vaig rebre per part de bons metges com ara el doctor [Josep M.] Pigem, de Vilobí d’Onyar, que havia estat director del psiquiàtric de Salt i que a mi em va recomanar com a teràpia que escrivís un diari: és el diari de Skizo, que he escrit ininterrompudament des del 1981 i m’ha anat molt bé. Cada dia, al matí hi projecto les grandeses i al vespre hi escric les misèries.” I torna a riure.

A Retrat del jove Skizo, Joaquim Pijoan es presenta com un jove amb inquietuds per les coses de l’art, de la cultura i del món en general, però també amb certes dificultats per relacionar-se i participar de les convencions socials, en aquella Costa Brava revolucionada de finals dels anys seixanta i principis de setanta, quan triomfaven discoteques com Tiffany’s i Maddox, de Platja d’Aro, on el jove Pijoan es trobava sovint desubicat: “A Tiffany’s no m’hi vaig trobar mai del tot còmode. M’agradava el logo, aquell rostre negre i el nom que m’evocava un món d’oci i disbauxa intergeneracional suggeridor i atractiu. Hi passava les hores contemplant el personal i escoltant la música, incapaç d’anar a envestir cap princesa de la nit de les moltes que s’hi deixaven caure”, escriu, abans de declarar: “Sempre vaig ser més un home de Maddox [...] Hi vaig passar moltes hores, els peus en remull, com un veritable artista, la gola seca, la panxa molla i la sardina trista”, hi afegeix, fent un símil tragicòmic amb el “mercat del peix”, al qual s’havia d’anar “ni que només fos per comprovar si encara bellugava o no, i el que és bellugar, bellugava, en puc donar fe”. És, en resum, el retrat d’una “persona jove insatisfeta”, que ja havia tingut la idea, finalment frustrada, d’anar-se’n uns anys a Brussel·les per no haver de fer la mili. La va acabar fent, amb “el desig, o l’esperança, o el que fos, de fer-la lluny de casa”, com a últim consol. Li va tocar per sorteig Sant Climent Sescebes, “el CIR més pròxim que em podia tocar, amb una destinació posterior a la ciutat grisa i levítica de Girona”. Gràcies a la lectura ho va superar tot, tant l’avorriment com la sensació d’haver perdut la gran oportunitat de Brussel·les. Per covardia. “Una covardia que marcaria per sempre la meva vida”, escriu sense donar-se treva.

“Aquest és el llibre més cru de la trilogia i el que em va costar parir amb més dolor. No amago res. I tampoc no invento res: tinc la imaginació força escassa”, explica Pijoan, a qui el sorprenent èxit d’un negoci familiar, el supermercat Romanyà, que ell dirigia perquè és el que li tocava fer, no el va ajudar a superar una malaltia mental que començava a mostrar-se, però que va esclatar amb força pocs anys després a Barcelona, on va anar a estudiar belles arts. Allà, després de pensar que l’havia superat, hi va tenir recaigudes que el portaven de l’aïllament total a una eufòria que el feia sortir a transmetre la bona nova. Des de llavors Joaquim Pijoan ha sabut conviure amb la malaltia i treure’n profit: “La malaltia és la clau de volta: si no l’hagués patit no hauria escrit ni dues ratlles.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.