Art

L’altra Babel de les arts

Cotlliure adopta el lema que Rafael Benet va dedicar a Tossa per a una exposició que recorda la comunitat artística que es va establir al Rosselló seguint Matisse

La Cotlliure sensual de la torre fàl·lica, la del jardí exòtic de palmeres i cocoters de Charles Naudin, la del mar guspirejant per on llisca una barqueta de vela, la del cementiri de Machado i les cortinetes florejades que s’ondulen amb el vent, ha acabat ocupant un lloc mític en la història de l’art modern perquè la primavera de 1905 va arribar-hi Henri Matisse. No és pas poca cosa, però al cap de més de cent anys fins i tot a França comencen a estar cansats del lema que associa Cotlliure únicament al “bressol del fauvisme”. Molts anys després d’aquell 1905 en què Matisse i André Derain van fer embogir el color en una estada al Rosselló, van continuar arribant-hi artistes de tot el món, la majoria atrets, és veritat, per la llegenda que hi havia imprès el vell mestre, però també, com passaria simultàniament a Ceret, Tossa, Arles o Cadaqués, perquè aquell Mediterrani rural representava un oasi de llum i de pau en l’ Europa cada vegada més enfosquida d’entreguerres.

Cotlliure, Babel de les arts, que fa seva la dedicatòria de Rafael Benet a Tossa, el “paradís blau” de Marc Chagall, és el primer pas d’una recerca més ambiciosa que de moment pren forma, fins al 3 d’octubre, en una exposició al Museu d’Art Modern de la ciutat, a la Vil·la Pams de la carretera que porta a Portvendres. És una festa en tots els sentits: per l’exuberància del color, pel descobriment d’un món tant de temps enterrat i per la resurrecció de certs noms que ara costarà molt més d’oblidar, com el de l’anglesa Nina Hamnet, coneguda com la “reina de la bohèmia”, model d’Arxipenko i Kisling, que deixaria unes memòries que permeten seguir la quotidianitat de la colla; el de Valentine Prax, que es casaria amb l’escultor Òssip Zadkine; el de Fernande Barrey, la parella de Foujita, el japonès més ubic de la història de l’art, o el de Hans Purrmann, l’alumne més avantatjat de Matisse, que hi arriba el 1911. Hi ha també alguns retrobaments formidables. En primeríssim lloc, el de la polonesa Mela Muter, que va establir-se a Cotlliure entre 1921 i 1929 (i on crearia una cèl·lula comunista), després del seu pas per Barcelona i Girona, i que reapareixerà a Tossa, com si volgués acompanyar-nos a completar un cercle de felicitat. O el pintor de Costa Rica Manuel Cano de Castro, padrí de noces de Zadkine i vell conegut dels noucentistes, que l’havien adoptat com un dels seus l’any 1914, quan va adherir-se a l’Escola de Decoració de Torres-García. O l’arquitecte Charles R. Mackintosh, a qui deu tant l’interiorisme del nou-cents català, instal·lat a Portvendres el 1924 per a la cura de salut de la seva dona i que va dedicar-se a pintar a l’aquarel·la, amb una exquisidesa oriental, el paisatge de la costa de la Marenda. N’hi ha moltíssims més, començant per Leopold Survage, tan estimat també a Ceret, o l’anglès Rudolph Ihlee, que pinta com si fos el fruit d’un rar encreuament entre el Duaner Rousseau i l’enigmàtic Balthus, i Jean Peské, d’origen polonès, a qui es deu la iniciativa de crear el Museu d’Art Modern a la Vil·la Pams amb les donacions dels amics pintors, el mateix any 1934 que Rafael Benet, Enric Casanovas i companyia inauguraven també el de Tossa amb les aportacions de la colònia catalana i estrangera, entre ells el suís Serge Brignoni, que retrobarem també, com Muter, a la Babel de Cotlliure

Procedents d’Anglaterra, de Suïssa, d’Alemanya, del Japó o de Catalunya, desenes d’artistes van convergir a Cotlliure, per unes setmanes o per uns anys, i van convertir-la en un laboratori esperançat enfront dels brams del feixisme creixent i els preparatius de guerra. És un optimisme que comparteix amb altres colònies d’artistes contemporànies, com les de Ceret o Tossa, i no és estrany, de fet, que molts d’ells es desplacin d’un destí a l’altre i que hi menin una vida comunitària semblant: pintant el mateix racó del port o la mateixa finestra, freqüentant els mateixos cafès, adoptant els costums de la gent del lloc, la seva roba, el seu parlar ric, el seu menjar frugal i alhora tan exuberant. A l’exposició, a banda dels paisatges, el que més hi abunden són de fet les natures mortes, atapeïdes d’albergínies, pebrots, cebes i llimones sucoses per amanir un peix que encara sembla anguilejar a la taula.

Claire Muchir, responsable de la recerca, ha organitzat el recorregut per nacionalitats, encara que sigui una manera de tancar-los en una bombolla, però les coses van així, també entre els artistes: t’acabes relacionant amb aquells la llengua dels quals entens. Entre ells, un de ben nostre, l’olotí Virgili Batlle Vallmajó, reivindicat fa anys gràcies a una recerca de Narcís Selles i a qui, simultàniament a l’exposició de Cotlliure, el Museu Terrus d’Elna dedica una monogràfica fins al 12 d’octubre. L’excursió al Rosselló és inajornable.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

TEATRE

El Poliorama reivindica Gómez de la Serna i Valle-Inclán amb un cabaret

BARCELONA
TRADICIÓ

La Patum recupera tres partitures de fa un segle

BARCELONA
Figa Flawas
Grup de música

“Volem arribar a gent que no escolta mai res en català”

Barcelona
Ramon Breu
Novel·lista

“La democràcia espanyola està avariada”

Barcelona
Música

Joan Enric Barceló presenta a casa el seu debut literari

Vidreres
Cinema

El Truffaut convida a sushi per celebrar els 3 mesos de ‘Perfect days’

Girona
cultura

El Museu d’Història de Barcelona busca director amb un procés de selecció que aixeca recels

barcelona
guardó

Antonina Canyelles, premi Jaume Fuster

Barcelona
Cinema

Blanes estrena un festival de cine que reconeix la trajectòria de Mònica Randall

Blanes