L’ou romà de Besalú

Poc es devia ima­gi­nar la gallina d’aque­lla casa que l’ou aca­bat de posar de manera rutinària tin­dria els seus cinc minuts de fama 1.900 anys després i sor­ti­ria al diari. Els arqueòlegs que estan exca­vant la vil·la romana de Can Ring, a Besalú, fa pocs dies n’han tro­bat la closca, força ben con­ser­vada tenint en compte la seva edat, a l’inte­rior d’una gerra. “No és un fet extra­or­di­nari, però de tro­ba­lles d’aquesta mena tam­poc és que n’hi hagi tan­tes”, expli­cava ahir Joa­quim Tre­mo­leda, que junt amb Joan Fri­gola i Pere Cas­ta­nyer diri­geix la recerca en aquest jaci­ment, on des del 2017 estan posant al des­co­bert les res­tes d’una explo­tació agrària d’època romana d’unes dimen­si­ons més que nota­bles.

La gerra amb l’ou la devien enter­rar al segle II dC en aca­bar una reforma o una ampli­ació de la casa, com­plint així el ritual que, segons la creença popu­lar (els romans tenien molta tirada a la supers­tició i la religió), garan­tia la pros­pe­ri­tat del lloc. “No sem­pre hi posa­ven ous de gallina, a vega­des hi dei­xa­ven altres objec­tes com ara una pinya, per exem­ple, però sem­pre amb la mateixa intenció: que aportés riquesa i abundància”, diu l’arqueòleg. La gerra no té cap carac­terística espe­cial –és sen­zi­lla, uti­litària, de les que els habi­tants de la vil·la devien tenir més a mà– i l’ou, sor­pre­nent­ment, gai­rebé manté el seu aspecte exte­rior ori­gi­nal, perquè, si bé a l’inte­rior no hi queda res, la closca està molt sen­cera. “La gerra ha com­plert la seva missió, que era pro­te­gir el que de veri­tat impor­tava, que era l’ou”, con­clou Tre­mo­leda.

Les exca­va­ci­ons d’aquest any s’aca­ben aquesta set­mana. No s’ha tre­ba­llat en noves àrees, sinó que l’objec­tiu ha estat com­ple­tar els conei­xe­ments que s’havien anat adqui­rint ante­ri­or­ment i afi­nar en les cro­no­lo­gies. Fins ara s’ha esbri­nat que el com­plex, dedi­cat sobre­tot a la pro­ducció i comer­ci­a­lit­zació de vi cul­ti­vat en vinyes de la zona, és ori­gi­nari dels segles II i I aC i que s’ani­ria ampli­ant amb el pas del temps. “Hi havia una zona per tre­pit­jar el raïm, que ja hem tro­bat i que és on hem loca­lit­zat la gerra amb l’ou; una premsa, que no hem loca­lit­zat però que ens ima­gi­nem que hi és, i també un espai d’oci for­mat per un ves­ti­dor i un cal­da­rium, que era la pis­ci­neta d’aigua calenta, entre altres estan­ces”, des­criu Joan Fri­gola. En un moment deter­mi­nat van refor­mar el pati resi­den­cial amb un gran celler de 54 tines, amb capa­ci­tat que guar­dar-hi entre 40.000 i 50.000 litres de vi. En total, ja han posat al des­co­bert uns 1.800 metres qua­drats d’estruc­tu­res, però saben que n’hi ha “força més”, afirma Fri­gola. Degut al fet que encara hi ha feina a fer, la muse­a­lit­zació del recinte no es podrà por­tar a terme a curt ter­mini.

La recerca en aquest lloc –per al qual la Gene­ra­li­tat està tra­mi­tant la decla­ració de bé cul­tu­ral d’interès naci­o­nal, BCIN– s’emmarca en un pro­jecte més ampli que vin­cula Can Ring amb altres jaci­ments d’època romana de la regió, com ara la bòbila d’Ermedàs i la vil·la de Vilauba (tots dos, al Pla de l’Estany), als quals està pre­vist afe­gir uns forns de Maià de Mont­cal. Es finança sobre­tot amb recur­sos dels ajun­ta­ments i la Dipu­tació, i també mit­jançant ajuts de la Gene­ra­li­tat i l’Estat espa­nyol.