Cultura

Crònica

Música

L’intimisme com una bella art

Amb una veu perfecta, James Taylor va cantar els seus himnes de 55 anys de trajectòria

A la tercera va la vençuda. Després de dues anul·lacions a causa de la pandèmia, James Taylor va tornar a Catalunya per actuar en un Palau de la Música ple de gom a gom en la cloenda del Festival Guitar BCN. I amb una banda de luxe que millora les actuacions del cantautor sol. Taylor va anar per feina en un concert llarg, que ja de sortida, a la guitarra sol, va obrir puntual amb Something in the way moves, un tema escrit el 1968 inspirat en el Something de George Harrison. La incorporació de la banda, tots asseguts, va mostrar la calidesa del grup acústic acotxant les belles cançons d’un compositor mític.

El públic, majoritàriament per sobre de la cinquantena, va respondre amb grans ovacions cadascun dels temes del bostonià. Les reaccions del públic van ser semblants a les dels festivals d’estiu: ansiós, amb grans ovacions i ganes d’assistir a espectacles i participar. El segon tema, Country road, el va iniciar evocant el Londres de McCartney i Harrison –amb solos excel·lents del guitarrista Mike Landau, ja amb l’elèctrica–, entre el pop d’autor reivindicatiu i el country, que tan bon resultat li dona. No hem d’oblidar que Taylor va signar el primer contracte important amb Apple, la companyia gestada pels Beatles en el segon tram de la breu trajectòria dels de Liverpool. Sovint James Taylor s’ha penedit d’haver introduït John Lennon en els opiacis. També del mal rotllo que va portar la banda a la desaparició, però tots eren adults i la història no hi ha qui la reescrigui.

Amb gairebé 75 anys i més de cent milions de discos venuts, el nord-americà és una estrella amable i discreta, que encomana proximitat i empatia amb el públic. Ho va demostrar amb la balada Walking man, que va donar títol a un disc memorable del 1974 quan Taylor triomfava entre els naufragis íntims i era un dels líders en la revolució dels costums dels setanta. El disc no es va vendre tant com els quatre primers, però ha quedat com un clàssic. Supervivent de mil accidents existencials, les seves lletres recullen les dificultats, però sempre amb el coratge que li dona la fusió de la poesia amb les melodies dels himnes de més de mig segle de carrera. L’harmonia va presidir la sessió, immaculada amb una secció rítmica amb el baixista Jimmy Johnson i el bateria Steve Gadd. Els tres membres del grup són una enciclopèdia de la música popular perquè han tocat amb tothom.

Sense gaires incidents i introduint nous temes entre el repertori de 55 anys, Taylor té encara una veu de vellut, potser la millor de la seva generació. Ho vam poder comprovar en la segona part quan va treure èxits memorables com ara México i Carolina in my mind, himnes a la carretera, la primera del 1975 i la segona procedent del seu àlbum de debut del 1968. Tothom estava entusiasmat i el zenit va arribar quan en els bisos va tocar You’ve got a friend, escrita per la seva companya Carole King i que el 1971 va ser el seu primer gran èxit, amb gairebé quinze milions de còpies venudes. Seguint molt bé la melodia, per cert, el Palau la va corejar d’una manera suau, com havia estat el concert d’aquest intimista i intens cronista dels anys dels miracles i els desastres.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

On eres, Mey Rahola?

BARCELONA
Sopa de Cabra
GRUP DE MÚSICA

“Venir a Barcelona, al començament, era com un malson”

BARCELONA

Filmin aposta per produir

Barcelona

La Simfònica de Cobla i Corda canta des del cor

girona

Actes previs a l’Any Domènech Montaner

Barcelona

Tarta Relena: “Ens agrada el límit entre el profà i el sagrat”

girona

El nou festival L’Incívic neix demà al Centre Cívic de Porqueres

porqueres

Mor Hans Magnus Enzensberger, un alemany lúcid

barcelona

La presencià catalana, una constant a Mèxic

Barcelona