“Els catalans ens tallem les ales constantment”

Tota la tem­po­rada és una cele­bració, n’hem fet diver­ses dins del pro­grama. Al final és la Fil­mo­teca que va deci­dir fer-nos un home­natge el juny pas­sat. Quan s’ha des­co­bert que fèiem 35 anys hem començat a rebre comen­ta­ris que som el pro­grama més antic de Cata­lu­nya Ràdio amb la mateixa per­sona. No n’era cons­ci­ent en abso­lut. Hi dono la importància que té, que és molta i cap. El temps passa volant. Tenia la temp­tació de jubi­lar-me, pen­sant que ara faré 70 anys, el pro­grama en té 35 i pot­ser era el moment de pren­dre una decisió. A més, tinc plans dife­rents. Al final seguiré, almenys un any més, perquè hi ha hagut tot el canvi de la Cor­po­ració Cata­lana de Mit­jans Audi­o­vi­su­als, i de direcció a Cata­lu­nya Ràdio i TV3, i m’agra­da­ria que La fines­tra indis­creta tingués con­tinuïtat, si és que la volen, que és el que m’han dit. El fet de mar­xar en aquest moment era aban­do­nar el vai­xell quan tot s’està recol·locant. No em sem­blava ele­gant, ni bo per al pro­grama.

Abso­lu­ta­ment, per altres experiències vis­cu­des, i molt con­cre­ta­ment pel que va pas­sar amb Jaume Figue­ras i TV3. Em va dol­dre moltíssim l’acti­tud de TV3 amb ell. No només va mar­xar el Jaume, sinó que va des­a­parèixer el pro­grama de cinema [Cinema 3]. Que hi hagi un pro­grama de cinema a Cata­lu­nya Ràdio és un luxe i, tal com està el pati, no serem nosal­tres que els rega­la­rem el desert.

Afor­tu­na­da­ment les coses can­vien. No sé si m’agrada al 100% com ha evo­lu­ci­o­nat tot, però són dinàmiques de la vida, la història i el temps que són ine­vi­ta­bles. Sem­pre hi ha hagut gene­ra­ci­ons que no han entès les coses de la gene­ració següent i al revés. Jo per exem­ple ara sento un pro­grama dels ini­cis de La fines­tra indis­creta i em sem­bla insu­por­ta­ble. És inad­mis­si­ble, radiofònica­ment no s’aguan­ten de cap manera. El món fun­ci­ona ara amb unes altres vir­tuts. Però això no vol dir que com­pri al 100% la velo­ci­tat, la falta de con­cen­tració, la falta de pro­fun­di­tat amb què avui en dia es plan­te­gen les coses. La fines­tra indis­creta ha evo­lu­ci­o­nat moltíssim no només perquè el cinema ha evo­lu­ci­o­nat, també perquè mires enrere i veus coses que dona­ves el 100% com into­ca­bles i el temps les ha fet malbé. Tot és un procés cons­tant d’anar tro­bant l’encaix entre el punt de vista, la història i l’actu­a­li­tat.

Jo ja no sé què és la crítica, avui en dia. La crítica de premsa escrita no ha des­a­pa­re­gut, però no té la con­fiança ni l’espai diari per poder expres­sar-se bé. El mitjà espe­ci­a­lit­zat és molt mino­ri­tari, i a la ràdio no sé fins a quin punt expli­ques, cri­ti­ques, opi­nes, pres­crius... El que no pots fer en un pro­grama de ràdio o tele­visió és fer una crítica com la que s’escriu a Diri­gido Por, amb tot el res­pecte, perquè té sen­tit allà. Una crítica de quinze minuts a la ràdio seria inau­di­ble. Entenc el pro­grama de ràdio com una pel·lícula: ha de tenir un desen­vo­lu­pa­ment, un ritme, un mun­tatge, una estruc­tura, una posada en escena, una banda sonora... Has de crear i modu­lar les coses d’una manera que radiofònica­ment puguin fun­ci­o­nar. A més, les coses no només s’escol­ten en pre­sent, i la tem­po­ra­li­tat l’has de vigi­lar molt. Però trobo a fal­tar moltíssim un conei­xe­ment de la història del cinema. La jove/nova crítica té una visió de deu anys. Pot­ser per expres­sar una opinió imme­di­ata davant d’una pel·lícula ser­veix, però forma part d’un món cul­tu­ral i una història deter­mi­nada que poden jus­ti­fi­car i fer enten­dre mol­tes coses. Costa de tenir una base. Jo vaig haver de recu­pe­rar 40 o 50 anys de cinema. Ara se n’han de recu­pe­rar 125. Trobo a fal­tar més rigor.

Jo vaig fer de crític en el con­text de l’apa­rició del cinema d’art i assaig amb la influència de tota l’onada de crítica de França, Angla­terra... Un temps en què, real­ment, durant un parell de dècades, màxim tres, la crítica va ser pode­rosa. L’interès pel cinema per part dels espec­ta­dors va ser poderós, també. Hi va haver un moment entre els 60, 70 i 80, a tot esti­rar, en què hi havia un interès real­ment impor­tant pel cinema com a forma d’expressió i mani­fes­tació artística que s’ha dis­solt, des del punt de vista de la crítica i de l’espec­ta­dor. Recordo els crits d’indig­nació quan una pel·lícula es tallava, quan els crèdits finals no es res­pec­ta­ven... Hi havia una gran pul­cri­tud en l’auto­e­xigència de l’espec­ta­dor. Avui en dia la gent mira les pel·lícules com qui veu un autobús pas­sar pel car­rer. Com a molt s’assa­benta de què va. El que se’n diu mirar-les, no les mira ningú, només els qua­tre que van a una sala de cinema avui en dia. S’ha per­dut abso­lu­ta­ment el res­pecte al cinema. Quan era crític a El Noti­ci­ero Uni­ver­sal, amb el Jorge de Comin­ges, el sub­di­rec­tor em va cri­dar al seu des­patx després de fer una crítica a una pel·lícula i em va dir que volia crítiques al seu diari que pogués lle­gir la seva por­tera. Vaig pen­sar que menys­pre­ava la seva por­tera. Amb tot el que hem con­que­rit de conei­xe­ment i sen­si­bi­li­tat, hem de con­ver­tir en referència la por­tera? I ho dic amb tot el res­pecte. O estem en un diari i hem d’inten­tar fer una auto­su­pe­ració?

Amb Berg­man i Anto­ni­oni, hi va haver una moguda de rebuig abso­lut con­tra ells per part fins i tot d’intel·lec­tu­als impor­tants. No dic que siguin into­ca­bles, però hi va haver una acti­tud de “com que jo m’avor­reixo, això no pot valer la pena”. Com et pots atre­vir a dir això? Pots dir sim­ple­ment que no t’agrada, però no te’n fotis de la resta de la huma­ni­tat ni et car­re­guis Berg­man glo­bal­ment. Al meu enten­dre, va començar una autèntica renúncia al valor cul­tu­ral, expres­siu i comu­ni­ca­tiu del cinema com a mate­rial que no sigui una pura joguina. I la gent s’hi va apun­tar moltíssim. A mi em passa encara ara que em diuen: “El Gorina, a qui només li agra­den les pel·lícules ira­ni­a­nes!” I jo els dic que no m’han escol­tat. També he posat pels núvols Capitán América, per posar un exem­ple. Esta­blei­xen un cànon en què un crític sem­pre ha de ser un senyor pesat que defensa Berg­man. No! Però això s’ha con­ver­tit en una dinàmica que ens ha dut a una acti­tud de con­sum abso­lu­ta­ment imme­diat, no pen­sat, super­fi­cial, fàcil. El que era un deter­mi­nat món de la crítica ha per­dut el valor, i amb això el cinema se n’ha anat a la merda. A la gent no li importa gens el cinema, hi ha altres models. I jo diria per aca­bar que ho sento, i no vull que ningú em malin­ter­preti, però ens hem aca­bat con­ver­tint tots en por­te­res. Hem anat cap aquí, i per això la cul­tura no importa.

Això del cinema català diri­git per dones és un fet que ha pas­sat, ningú ha orga­nit­zat, no hi ha hagut un pla. Ha fet un pas enda­vant, una mera­ve­llosa mani­fes­tació de poder, orgull i qua­li­tat indis­cu­ti­ble qua­li­tat espec­ta­cu­lar. Ho cele­bro i espero que duri. Però el cinema català és fra­gilíssim. Ho con­ti­nua sent, mal­grat Alcarràs. Amb aquesta pel·lícula passa exac­ta­ment el que va pas­sar amb Pa negre, són excep­ci­ons. No parlo de qua­li­tat, parlo d’èxit. No pots con­si­de­rar que el cinema català hagi arri­bat a algun lloc des del punt de vista del públic. Sí que ha acon­se­guit el reco­nei­xe­ment per part d’un sec­tor de la crítica i dels fes­ti­vals. El públic català, amb aques­tes dues excep­ci­ons, con­ti­nua girant l’esquena al cinema català, que forma part del girar l’esquena al cinema. És un no al cinema i al cinema d’autor. Una de les carac­terísti­ques del cinema català és que és bàsica­ment d’autor. No hi ha un cinema comer­cial català, més o menys bo o dolent que fun­ci­oni com les pel·lícules de San­ti­ago Segura. Només sub­sis­teix el cinema d’autor català, que la gent se’l mira de lluny. A banda de la ver­go­nyosa capa­ci­tat dels cata­lans per esta­blir cas­tes. La cul­tura repre­sen­tada per la lite­ra­tura o el tea­tre són una cosa, i la cul­tura repre­sen­tada pel cinema n’és una altra. Ho sento molt, però ho he de dir tal com ho penso: el català encara té una visió del món de la cul­tura i del país molt més pròxima a Con­vergència i Unió que no a un país modern, amb ambició de ser. Som enor­me­ment porucs, con­ser­va­dors, petits. Hi ha aque­lla frase típica que als cata­lans ens va millor quan ens podem quei­xar de què ens fan mal i jo penso que els que ens fem mal som nosal­tres, que ens tallem les ales cons­tant­ment. És el nos­tre gran pecat. Sem­bla que tin­guem por i quan estem a punt d’arri­bar al que sigui, en qual­se­vol àmbit, fins i tot el polític, ens agafa la por a fer-nos mal.

Com­ple­tant el que deia, la Cata­lu­nya de l’època de Pujol con­ti­nua per­vi­vint, és allà. Ho sento. El món de la política que té poder per pen­sar una mica quin país volem i, per tant, quina cul­tura volem, con­ti­nua tenint molta des­con­fiança a la cul­tura, diguin el que diguin. Alcarràs els ha anat molt bé, perquè cobreix tots els expe­di­ents: la Cata­lu­nya rural, el cinema de dones, en català, inde­pen­dent... I TV3 juga al que li toca jugar perquè no li queda més remei. Ha d’inver­tir en cinema català i ha de triar quin cinema català es fa. I no dic que ho faci mala­ment, perquè tria de tot. Però de vega­des hi ha hagut coses escan­da­lo­ses. Hi ha hagut gent de gran valor en aquest país que no ha tin­gut clara­ment el suport de TV3, i en la meva opinió, hi ha gent molt dub­tosa que l’ha tin­gut. TV3 intenta evi­dent­ment que les coses li donin pres­tigi, però no deixa de ser una tele­visió feta per gent tri­ada des d’uns àmbits polítics que són els pri­mers que fallen. L’única cosa que interessa és la llen­gua, i ho entenc i ho defenso, i volen que en un fes­ti­val de cinema es vegi que hi ha un cinema català en què es parla català, però no ente­nem el fet cul­tu­ral del cinema. Volen defen­sar la llen­gua i jo vull que defen­sin el cinema i la cul­tura, no només la llen­gua.