Art

La Fundació Masó explora els vincles entre art i poesia

L’exposició remarca l’estreta relació estètica i ideològica entre text i il·lustració des del simbolisme fins al 1938

Hi ha estu­dis molt ben docu­men­tats sobre la il·lus­tració de lli­bres en el moder­nisme, d’altres sobre el renai­xe­ment de les arts d’impressió en el període nou­cen­tista i uns quants més sobre la revo­lució gràfica que va expe­ri­men­tar l’edició entre els anys vint i trenta, però pot­ser mai no s’havia enfo­cat en el seu con­junt com una història com­par­tida de visu­a­lit­zació d’una sen­si­bi­li­tat i un món i, sobre­tot, d’estreta com­pli­ci­tat entre artis­tes, escrip­tors, tipògrafs i impres­sors per tal de pro­duir obres úniques i exqui­si­des que van con­tri­buir a defi­nir l’ima­gi­nari d’una època. Més de 125 poe­ma­ris i una qua­ran­tena d’obres ori­gi­nals que van ser­vir per il·lumi­nar-ne alguns de ben noto­ris, des de L’Atlàntida de Ver­da­guer fins al Bes­ti­ari de Pere Quart, per­me­ten res­se­guir des d’avui aquesta relació entre 1896, amb la revo­lució sim­bo­lista, i la Guerra Civil, a l’expo­sició Imatge & Poe­sia. Les poètiques de la moder­ni­tat , oberta fins al 10 de març a la Fun­dació Rafael Masó de Girona. No és pas casu­a­li­tat que la Bibli­o­teca Naci­o­nal de Cata­lu­nya, de la qual pro­ve­nen un bon nom­bre d’obres, hagi apos­tat per copro­duir l’expo­sició, que aco­llirà la tar­dor de l’any vinent.

Amb el comis­sa­riat com­par­tit entre Mar­ga­rida Casa­cu­berta i Aitor Qui­ney, Imatge & Poe­sia, acom­pa­nyada d’un lli­bre catàleg que honora el tema que aborda, per­met veure pri­me­res edi­ci­ons de poe­tes com ara Joan Mara­gall, Josep Car­ner, Miquel de Palol, Gue­rau de Liost, Josep M. de Sagarra, Car­les Riba, Joan Sal­vat-Papas­seit o J.V. Foix, però també exem­plars de les revis­tes avui incon­ce­bi­bles on tenia cabuda la fructífera aliança entre art i lite­ra­tura, des de Pèl & Ploma i Joven­tut, en l’etapa moder­nista, fins a les avant­guar­dis­tes Troços, Revista Nova, Un Ene­mic del Poble, L’Ins­tant o Hèlix, que expli­quen molt bé, com asse­nyala Jordi Falgàs, direc­tor de la Fun­dació Masó, “per què Foix va apren­dre tant de Miró, i Miró, de Foix: com­par­tien pàgina”. Entre les obres expo­sa­des, des­ta­quen els dibui­xos ori­gi­nals d’Apel·les Mes­tres per a Lili­ana (1907), pro­ce­dents del MNAC; un car­tell de Ramon Casas per als Jocs Flo­rals de Bar­ce­lona (1908); uns quants ori­gi­nals d’Ismael Smith i Esteve Mone­gal; un dibuix de Miró de 1917; un auto­re­trat de Bar­ra­das, una carta manus­crita de Dalí amb els esbos­sos de Les brui­xes de Llers, de Car­les Fages de Cli­ment, i una pin­tura de Fede­rico García Lorca que tes­ti­mo­nia la seva relació amb Foix. Sem­blen noms dis­po­sats a ali­near-se en els com­par­ti­ments estancs on els ha fixat certa acadèmia, però el valor afe­git de l’expo­sició, com remar­quen els comis­sa­ris, és que dilu­eix els llin­dars per acos­tar artis­tes i escrip­tors apa­rent­ment irre­con­ci­li­a­bles, com el dolcíssim Josep Obi­ols amb el revo­lu­ci­o­nari Sal­vat-Papas­seit, per a qui va dibui­xar un preciós exli­bris, o el Pere Torné Esquius dels inte­ri­ors buits i enigmàtics lluint-se en una com­po­sició tumul­tu­osa per il·lus­trar Les tene­bro­ses, de Rafel Nogue­ras. No només això: coin­ci­dint amb els anys en què Cata­lu­nya es rede­fi­nia com a nació, com raona Casa­cu­berta, “optar per un model de llen­gua, per una deter­mi­nada tra­dició literària o fins i tot per una estètica con­creta no són deci­si­ons indi­vi­du­als, sinó que adqui­rei­xen un sig­ni­fi­cat col·lec­tiu i, en dar­rer terme, polític”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia