La transfiguració simfònica

Passant per la Devesa, diumenge podíem veure com s’anaven muntant les atraccions de Fires. Però la data també marcava el començament de la 16a temporada d’Ibercamera a l’Auditori de Girona, on s’ha establert com un pilar de propostes de qualitat i grans intèrprets internacionals. El programa de la primera cita, de fet, es pot interpretar com una aposta per la diversitat del cicle, ja que constava d’una alineació eclèctica, amb tres compositors germànics d’èpoques marcadament diferents: Bach, Schoenberg i Mendelssohn, els últims compartint també l’origen jueu. A l’escenari, l’Orquestra Da Camera, amb moltes cares joves, capitanejades per dos membres del Quartet Casals: Verónica Martínez (violí) i Jonathan Brown (viola). La formació va començar més cerimoniosa per acabar més etèria la Simfonia per a Cordes n. 13 de Mendelssohn, també titulada Sinfoniesatz. El compositor hamburguès, que encara era adolescent quan la va escriure, hi va plasmar tota la seva fascinació pel barroc i va generar una partitura candent i envolupant, d’aquelles que Kubrick solia triar per a les seves bandes sonores.

La seguia el Concert per a teclat n. 1 de Bach, que el mateix Mendelssohn, ja com a reputat director d’orquestra, estimava presentar en directe, amb la seva germana Fanny al piano. En aquesta ocasió, però, l’intèrpret era l’hongarès Dezsö Ránki, que es va mostrar perfectament a l’altura des del primers compassos: decidit, pulsatiu però també envellutat. Amb l’Steinway obert i el teclat orientat vers la platea, manejava amb igual soltesa els greus i els aguts d’aquesta partitura alquímica i quasi enteogènica, que, com deia Cioran: “Déu ho deu tot a Bach.” En aquest cas, li devem nosaltres el bis, que Ránki va generosament lliurar abans de la pausa.

La vetllada clouria amb la meravellosa Nit Transfigurada de Schoenberg. El compositor vienès tenia 25 anys quan va signar l’obra, originalment un sextet, que va després adaptar per a orquestra de cordes. D’un lirisme desarmant, pretén narrar el diàleg contorbat –però amb final feliç– entre una jove parella. Per això l’inici és més crepuscular, mentre que el desenllaç és més balsàmic. Tanmateix, la transfiguració va retroalimentar-se sobre els músics: amb una prestació rotunda i majestuosa, responent amb fluïdesa i efervescència als contrastos dramàtics del pentagrama, l’Orquestra Da Camera va superar el seu format cambrístic i va esdevenir pràcticament simfònica, omplint tota la sala Montsalvatge, que va redargüir amb un just i sonor aplaudiment.