Adeu al ‘Killer’

El rock-and-roll va perdre ahir una de les seves figures més llegendàries i salvatges: Jerry Lee Lewis, últim supervivent –amb permís, ara potser només, de Wanda Jackson– d’una generació irrepetible de pioners a la qual van també pertànyer Elvis Presley, Chuck Berry, Little Richard i Carl Perkins. El Killer (‘l’assassí’), com se l’anomenava per l’energia, fins llavors insòlita, que posava quan tocava (amb les mans, però també amb els peus i els colzes) el piano, va ser el primer gran rebel de la història del rock-and-roll, amb uns nivells d’impertinència en els puritans Estats Units dels anys cinquanta infinitament més intolerables que els de, per exemple, Elvis Presley i, fins i tot, del moviment punk sorgit dues dècades més tard.

És inevitable esmentar, tan bon punt es parla de Jerry Lee Lewis, alguns dels seus escàndols més sonats: des de casar-se, en el seu pic de fama l’any 1958, amb una cosina seva de només tretze anys (fet d’altra banda habitual en comunitats fonamentalistes religioses del sud del país com la de Louisiana on es va criar; reviscut l’any 1989 en un biopic protagonitzat per Dennis Quaid i Winona Ryder) fins a presentar-se a casa d’Elvis Presley, pistola en mà, l’any 1976, per discutir al seu vell col·lega la condició de rei del rock-and- roll. Però les gestes en el terreny musical del Killer són també majúscules: cançons incendiàries com Whole Lotta Shakin’ Goin’ On i Great Balls of Fire , totes dues del 1957; discos en directe com Live at the Star Club, Hamburg (1964), assenyalat sovint com l’actuació més salvatge mai planxada en un disc de vinil; i, també, però tal vegada no prou divulgada, una carrera centrada durant molts anys en la música country, amb obres mestres datades entre finals dels anys seixanta i principis dels setanta com Another Place Another Time i She Even Woke Me Up to Say Goodbye. El passat dia 16, de fet, Jerry Lee Lewis va ser acceptat amb tots els honors en el Saló de la Fama del Country. La imatge del músic al llit rebent cinc dies més tard el guardó de mans d’una altra llegenda, Kris Kristofferson, va fer témer a molts que el decés del Killer fos, com ha acabat sent, qüestió de pocs dies.

Jerry Lee Lewis, com s’explica detalladament en una de les millors biografies musicals mai publicades (Hellfire, traduïda l’any 2016 al castellà per la barcelonina Contra Editorial), va néixer el 29 de setembre del 1935 a Ferryday, a l’estat de Louisiana. Els seus pares van hipotecar la granja que tenien per comprar-li un piano i, si bé, des de la finestra i ben d’amagatotis, quedava fascinat per la música que feien els negres en un tuguri anomenat Haney’s Big House, la forta educació religiosa que va rebre (un cosí de la mateixa edat amb qui va créixer, Jimmy Swaggart, esdevindria un famós telepredicador), va fer-lo sentir sovint, com també succeïa amb Little Richard, un pecador. “Com pot el diable salvar ànimes? De què coi estàs parlant?”, diu la llegenda que va preguntar a Sam Phillips, fundador de Sun Records (on van gravar, també, Elvis Presley, Roy Orbison i Johnny Cash), en una encesa discussió durant la gravació de Great Balls of Fire, cançó que, al principi, Lewis refusava d’enregistrar perquè la considerava “blasfema”.

El tractament que els mitjans de la Gran Bretanya, on Jerry Lee Lewis es trobava de gira, van fer del seu matrimoni amb la seva cosina, Myra Gale Brown, van marcar el principi del seu final com a estrella del rock-and-roll. Era massa tard, tanmateix, perquè la seva actitud, i, molt especialment, la forma de tocar el piano, projectada també en films com Jamboree (1957), no exercís ja com una influència de primera magnitud sobre un amplíssim ventall d’intèrprets.

La seva carrera, quant a popularitat, no es reactivaria fins ben bé una dècada més tard, amb èxits com Chantilly lace , però la seva vida continuava sent una muntanya russa emocional: les seves dues dones següents a Myra Gale així com un fill moririen en tràgiques circumstàncies i l’addicció a les pastilles i l’alcohol el durien a protagonitzar escenes com la de la seva visita a casa d’Elvis Presley.

Rehabilitat, va fer durant dècades concerts per tot el món (a Barcelona, per primer cop, l’any 1985 en un festival de country patrocinat per Marlboro al Parc d’Atraccions de Montjuïc junt amb Rita Coolidge, Conway Twitty i Brenda Lee; i, ja a inicis dels anys 90, a Zeleste) i, l’any 1986, va formar part del primer grup de músics a ser inclosos en el Rock & Roll Hall of Fame. Ja al segle XXI, nombroses estrelles van fer-li costat en discos prou notables com Last Man Standing (2006, amb un Killer ja ancià a la coberta tocant un piano en flames) i Rock & Roll Time (2014), en què es tornava a fotografiar, a Memphis, a la porta de Sun Records, on l’any 1956, quan va trepitjar-los per primer cop, va començar una era que, ahir, va arribar al seu final.