Producte de màrqueting

Afirmar que Cecilia Bartoli és un dels grans noms del panorama musical internacional és una obvietat. Una carrera pensada i concebuda fins al darrer mil·límetre ha fet que cada disc o concert seus siguin sempre alguna cosa més. El seu retorn al Gran Teatre del Liceu, després del recital amb el pianista György Fischer ara fa només 29 anys, era tot un esdeveniment, com així ens ho va recordar el director artístic del Gran Teatre del Liceu abans de començar el concert, que va tenir un resultat artístic més de producte de màrqueting que no de gran interès musical. En primer lloc, per la construcció d’un programa que semblava tenir més voluntat a mostrar els pentinats i vestits de la diva italiana que no pas el seu instrument musical, que, als cinquanta-sis anys, continua oferint una coloratura i un fiato absolutament admirables.

Concebut el concert com una immensa arquitectura sonora perfectament embastada amb obres de Händel, Porpora, Hasse, Telemann i Vivaldi, la veritat és que l’elecció del títol Farinelli i el seu temps va sonar més a pretext perquè la mezzosoprano pogués oferir i construir l’esmentat producte.

No estem dient, en absolut, que la prestació artística de la solista i de la formació Les Musiciens du Prince-Monaco, que dirigeix des del clavicèmbal Gianluca Capuano, no estiguessin a l’altura perquè hi van estar, molt. Van ser absolutament magistrals les contribucions dels solistes de traverso, oboè i, sobretot, el trompeta Thibaud Robinne. El resultat general va ser, però, més el d’aquest producte pensat per a nous públics que no pas per als connaisseurs. I com a prova fefaent del que diem l’elecció dels bisos amb la presència de música del napolità Ernesto de Curtis (1875-1937), malgrat que el conjunt era una orquestra barroca. Però a Bartoli se li permet tot i és d’esperar que no passin tants anys abans de tornar-la a escoltar al Liceu. Si pot ser, però, amb un projecte no tan manat pel màrqueting.