Amb orgull de ser degenerat

A l’Alemanya d’entreguerres es va viure un moment estètic i artístic d’allò més efervescent, amb Berlín reclamant ser la capital europea de les avantguardes musicals. Prenent aquest marc com a fil conductor, Temporada Alta va proposar a Ute Lemper que establís un diàleg musical amb els millors compositors i regalés a l’audiència una reinterpretació en forma de banda sonora d’aquella república de Weimar. La diva alemanya no va dubtar a acceptar aquesta oferta “suggeridora i que tant la fa feliç” i que presentarà en concert a l’ Auditori de Girona l’11 de novembre (20 h) acompanyada pels músics de la GIO Symphonia, amb la direcció de Francesc Prat.

Com han avançat el director d’orquestra i la cantant alemanya que millor ha recollit aquell legat musical amb la seva veu sofisticada, presència i estil, l’espectacle es vertebrarà amb la Jazz Suite for Orchestra d’Erwin Schulhof (1894-1942) a través de la qual l’orquestra i Ute Lemper establiran un diàleg. La solista intervindrà entre els moviments de la Suite tot interpretant, entre d’altres, música del compositor alemany Kurt Weill (1900-1950) i de l’austríac Hanns Eisler (1898-1962), fins a completar un vespre “cabaretísticament degenerat”.

La peça principal de Schulhoff té sis moviments: Ragtime, obra d’un sofisticat toc expressionista, anticipant la música de Kurt Weill; Valse Boston, vals sentimental a l’estil vienès; Tango, obra estilitzada; Shimmy, amb tocs de sarcasme; Step, obra grotesca i mofa militar, i Jazz, el final perfecte d’una suite de jazz sincopada.

Ute Lemper ha declarat des de Nova York, on actualment resideix, que va acceptar entusiasmada aquesta nova proposta del festival gironí –on ja va actuar amb Last Tango in Berlin i The Bukowski Project– perquè li dona una nova oportunitat d’interpretar peces d’aquella època prenazi que li permeten desenvolupar el seu vessant “més revolucionari i rebel”. També, com reivindica, perquè són obres que a través de la música exploren la llibertat abans que el règim nazi les considerés “degenerades” tal com va titllar els seus compositors. En aquells temps, com recorda, “la república de Weimar bullia de cultura progressista i una música que encara cent anys després parla per si sola de problemes que avui continuen perseguint-nos –relacionats amb el racisme– i d’una societat que encara lluita per les llibertats”. Insisteix en el que veurem: “No és un xou Ute Lemper, ja que només soc una part més que aporto inspiracions en altres àmbits per complementar la idea de Francesc Prat”, va remarcar la cantant.

Un guant que Prat va recollir per manifestar que l’artista ha ofert “la màxima predisposició i inspiració, en un constant intercanvi de correus com si fos un partit de ping-pong”. Un diàleg creatiu que es traduirà en un relat musical únic.