Estratosfèric i enèrgic

S’ha dit sempre que de Suïssa ens arriben formatge, xocolata i rellotges d’una qualitat exquisida. Aviat haurem d’afegir-hi també excelsos conjunts de música antiga, perquè, a part de l’extraordinari Il Pomo d’Oro, que dijous va ser al Palau per oferir-nos una estratosfèrica i enèrgica versió concertant de l’òpera Ariodante (1735) de G.F. Händel (1685-1759), de Suïssa també ho són l’Ensemble Resonanz i els cossos del J.S. Bach Stiftung que, possiblement, interpreten un dels Bach més interessants que podem escoltar ara. No era Bach, sinó el conegut com “il caro sassone”, el que ens va congregar al Palau per tocar, durant gairebé tres hores, el cel. Sense tenir una gran tècnica de direcció, cert és que George Petrou sap dissenyar i equilibrar la tensió de l’arquitectura musical. Posant en el centre la dramàtica i punyent ària Scherza infida per marcar la divisió en dues parts de la versió concertant d’aquesta òpera en tres actes, si aquesta té com a protagonista a l’immens contratenor argentí Franco Fagioli com a protagonista, l’aposta és a cavall guanyador. Però si, a més, hi sumem un repertori concebut des de la unitat, a pesar de les magnífiques personalitats musicals i prestacions artístiques d’un preciós elenc vocal, el resultat és rodó. El cronista ho ha de dir. Possiblement, des de la vegada que a València va poder escoltar, en la dècada dels noranta del segle passat, una versió en concert del GiGiulio Cesare amb la direcció del belga René Jacobs, un no recordava una versió tan rodona i dramàtica d’una òpera de Händel. Poc va importar que no fos escenificada. Dijous, vam ser tocats per la gràcia i inspiració d’un dels compositors centrals del cànon musical occidental. I, a més, amb una versió de les que marquen un record per sempre.