Pedrell, un gegant

Des del passat 25 d’octubre, i fins al proper 26 de febrer del 2023, pot veure’s al Museu de la Música de Barcelona (L’Auditori, Lepant, 150) l’exposició L’empremta de Felip Pedrell amb motiu del centenari de la mort d’aquesta insigne figura de la cultura catalana i hispànica. Comissariada per Marc Heilbron, Cristina Álvarez i Ilaria Sartori, es tracta d’una amena exposició, amb un bell disseny museogràfic de l’arquitecta Clara Solà-Morales, que ratifica dues realitats. La primera, l’important esforç portat a terme pels comissaris i l’equip del Museu de la Música per aportar alguna cosa a un Any Pedrell que, a Catalunya, no ha estat tal perquè, com ja vam escriure, quan va ser l’hora, la Generalitat va oblidar o descartar declarar aquest 2022 Any Pedrell. La segona, la immensa feina que encara pertoca de fer al conjunt del nostre país envers aquesta figura polièdrica que s’erigeix com un dels gegants de la nostra cultura. Gegant, això sí, no exempt de llums i ombres a l’entorn de qüestions sobre la qualitat (o no) de la seva obra musical i que, per a un destacat deixeble seu com Robert Gerhard (1896-1970), era definida com la pròpia d’un diletant. Això no treia, però, que pocs mesos després de la mort de Pedrell, el mateix Gerhard, en una carta dirigida a Manuel Clausells, digués: “Aconseguir, almenys, una representació d’El comte Arnau i de La Celestina s’han de considerar una obligació moral i patriòtica.”

Potser va ser aquest sentit d’obligació moral i patriòtica el que va portar a algú que ens ha demanat de guardar l’anonimat a decidir entrevistar-se amb el director general de Promoció Cultural i Biblioteques del Departament de Cultura, Josep Vives, per demanar-li com era que les commemoracions institucionals s’haguessin pogut oblidar de Felip Pedrell i no s’hagués determinat l’any 2022 com Any Pedrell. Pel que sembla, la reunió va provocar el seu efecte i, això sí, amb una concessió de pressupost extraordinària, es va propiciar que Museu i L’Auditori despertessin i fessin alguna cosa, en aquest 2022, pel tortosí.

Què s’ha fet? Diríem que s’ha fet alguna cosa per tranquil·litzar la consciència amb la programació d’un parell de poemes simfònics, amb enregistrament discogràfic inclòs, i aquesta exposició. Res a veure, pel que fa a programació, amb l’ambiciosa acció impulsada pel Teatre de la Zarzuela de Madrid, que, els dies 9 i 11 de setembre (ho han llegit bé), va inaugurar la seva nova temporada amb l’estrena absoluta, en versió en concert, de la tragicomèdia lírica en quatre actes La Celestina.

Sense aquesta Celestina i sabent que des de la nostra orquestra nacional (OBC) només s’han programat els poemes simfònics Excelsior i I Trionfi, aquest darrer una recuperació impulsada des de la iniciativa privada de l’Editorial Ficta, L’empremta de Felip Pedrell permet dir que no ens hem oblidat de la figura del mestre que, amb els anys, ha vist com la seva casa natal era enderrocada i com les seves despulles eren extretes del nínxol familiar per impagament i es dipositaven en una fossa comuna del cementiri de Tortosa. Però també reflecteix l’estat de la nostra musicologia que, fruit possiblement del Zeitgeist (esperit del temps), està més preocupada per la ideologia, el producte i el relat finals que no per l’estudi a fons de les fonts. Cert que una exposició no és mai una tesi, però en aquesta s’ha ambicionat una lectura i una interpretació de la figura de Pedrell que ronden allò del si non è vero è ben trovato. Ho ha estat, per exemple, adscriure una suposada empremta de Pedrell a figures com ara Joan Magrané i Rosalía. Ja sabem que tot és susceptible de ser dit o suggerit, però a un li hauria agradat haver corroborat la genialitat d’adscriure a Rosalía una suposada influència pedrelliana amb experts sobre la cantant com ara el musicòleg madrileny Daniel Gómez, que està fent la primera tesi de què tenim constància sobre la cantant de Sant Esteve Sesrovires. Preguntat per aquesta suposada empremta, ell afirma que no existeix aquest vincle. Però sí que “és deixeble d’Enrique Morente, en haver-hi als seus discos una evident connexió morentiana, ja que, com el cantaor de Granada, Rosalía refusa l’evidència del flamenc”. Sorprèn que s’hagi citat Rosalía i no s’hagi posat dins aquesta constel·lació, per exemple, el gran guitarrista flamenc Miguel Borrull (1866-1947), més pròxim en el temps a Pedrell i que, de ben segur, va sentir en algun teatre o algun cafè de Barcelona.

L’empremta de Felip Pedrell acaba caient en una visió romàntica d’aquesta empremta en haver volgut esquitxar tants i tan diferents universos sonors que, després de veure l’exposició, fan pensar tant en l’expressió fer entrar el clau per la cabota com en la conveniència de rellegir allò escrit per Harold Bloom sobre l’angoixa de les influències o bé l’estètica de la recepció d’un H.R. Jauss.

Rodejats de documents, fotografies i quadres, a l’exposició estem immersos en un espai serè on es pot gaudir de petites joies com són els dibuixos d’Apel·les Mestres dels figurins creats per a l’estrena d’Els Pirineus al Liceu i que han estat restaurats per a l’ocasió i també veure algun original, com ara una edició de Victoria provinent de la biblioteca de l’Orfeó Català. En sortir de l’exposició, això sí, tenim la necessitat de situar en l’imaginari cultural del país aquest gegant de la música a Catalunya. Com va dir Gerhard, per responsabilitat moral i patriòtica.