Dignitat i preciosisme

En dos dies consecutius, Barcelona ha tingut l’ocasió d’escoltar les obres primerenques de dos grans capdavanters de la música occidental: Claudio Monteverdi i Georg Friedrich Händel. Si dimarts, al Gran Teatre del Liceu, vam poder escoltar el Segon llibre de Madrigals, del compositor de Cremona, dimecres va ser el torn del meravellós i genial oratori La resurrezione (1708) del caro Sassone, a càrrec de les forces musicals del conjunt Vespres d’Arnadí i un important i brillant estol de solistes vocals. Que el conjunt que dirigeix des del clavicèmbal Dani Espasa s’ha convertit en l’orquestra barroca de referència del país és innegable. Però bo seria que les direccions artístiques comencessin a fer una aposta de veritat, tot possibilitant poder fer un treball a fons i sòlid i no tan sols un muntatge preparat en molt poc temps, com va ser el cas, per qüestions de pressupost. Com és obvi, el resultat se’n va ressentir, sense negar amb això ni les magnífiques prestacions vocals ni una orquestra rica de colors i amb presència de grans noms com el violagambista Juan Manuel Quintana. És aquesta realitat paupèrrima la que marca la diferència entre allò escoltat respecte al que ofereixen els conjunts europeus de primera divisió i és per això que també ens toca aplaudir la capacitat de fer una feina tan digna i preciosa dins d’aquestes possibilitats. Molt possiblement, comença a ser hora de fer-nos una pregunta tan incòmoda com necessària. És normal que un equipament amb un pressupost de més de 21 milions d’euros, com L’Auditori, ofereixi uns pressupostos tan ajustats als conjunts del nostre país que impossibiliten un resultat a l’altura de conjunts com els de Koopman, Haïm, Minkowski i Bickett, per dir només alguns dels que han enregistrat aquesta joia händeliana? En tot cas, dignitat i preciosisme.