Cinema

Sergi López

Actor

“Estic fet per al caos, a l’escenari i a la vida”

És una pel·lícula difícil d’explicar. Tinc la sort de caure en productes una mica rars, és un privilegi

Sergi López (Vilanova i la Geltrú, 1965) va començar la seva carrera cinematogràfica just fa trenta anys amb el cineasta francès Manuel Poirier, que el llençaria a la fama internacional tres anys després, el 1995, amb Western. Ha plogut molt, des de llavors, tot i la sequera, i creu que els últims deu anys s’ha “normalitzat” la seva situació, amb més papers a Catalunya i l’Estat espanyol: El Niño, La propera pell, El viatge de Marta, La innocència, Mediterráneo... Amb tot, encara el criden sovint de França per films com Petita flor , dirigida per Santiago Mitre (Argentina, 1985), en què interpreta un guru que lidera una mena de secta. Daniel Hendler, Vimala Pons i Melvil Poupaud protagonitzen aquesta història amb un punt absurd i surrealista.

‘Petita flor’ descol·loca una mica el públic. Era l’objectiu?
Missió complida! [Riu] Quan fas una pel·lícula no parles amb el director de quin és l’objectiu, el target, el públic potencial... En televisió potser una mica més. Però és cert que era un guió que, des que el llegies, era una mica particular, marcià. Amb la veu en off ja t’adones de seguida que hi ha alguna cosa estranya, una ironia. Comença sent una mena de comèdia romàntica, amb un punt sarcàstic al darrere, i després apareix el costat fantàstic, la mort, la resurrecció, la sang... Es converteix en una cosa més obscura, i t’acabes preguntant què passa aquí. De fet, tots ens ho preguntem. Toca molts temes diferents: la parella, els fills, la rutina..., però és una pel·lícula difícil d’explicar i etiquetar. Tinc la sort de caure en productes una mica rars. És un privilegi poder fer coses rares, que barregen gèneres, sense un format definit. Cada vegada costa més, i trobar-se amb gent que s’atreveix. És una pel·lícula desacomplexada, que barreja gèneres de manera natural, sense forçar-ho. És molt gratificant.
La gent s’hi pot identificar per la perplexitat que sent de vegades davant la realitat?
Parlar d’adults perduts és absolutament contemporani. La societat occidental viu amb una sensació de no saber què està passant, com si hi hagués alguna cosa tremenda, malèfica, que ens està sobrevolant. No sabem què passarà, potser una bomba nuclear... Sí, parla molt d’una societat perduda i penso que ens hi identifiquem tots.
Bruno, el personatge que fa, és una mena de xaman aprofitat?
És un farsant, però per ser-ho, has de ser un bon farsant. Basa el seu negoci i la seva vida en alguna cosa que té a veure amb la manipulació grupal. Però no tothom ho pot fer, també és un talent, això. Quan veiem des de fora els gurus de sectes, a la televisió o al nostre voltant, amb els seus deixebles, ens sembla evident que són farsants, però donen sentit a la vida de la gent que n’hi busca. Bruno és un farsant, tots ho som, de fet, però alhora ell té aquest talent per manipular. No té cap complex ni vergonya.
En un moment donat, el seu personatge diu que és “català i de Vilanova i la Geltrú”. Això trenca els codis de la ficció.
És una broma que sembla feta pel Festival de Sitges, perquè jo soc d’allà al costat. És Santiago Mitre que introdueix aquesta frase. Em va dir que el personatge digués això que dic jo, que no soc espanyol, soc català de Vilanova i la Geltrú. Jo li vaig contestar que en totes les pel·lícules franceses acabo dient una cosa així, però va insistir, perquè li fa gràcia el nom, o jo, o pel que sigui. Però ja des de la primera pel·lícula, fa trenta anys, Manuel Poirier em va demanar una cosa així.
En la pel·lícula es pregunta al protagonista si li fa por la rutina. A Sergi López li fa por?
De fet, no en tinc gens. Estic fet per al caos, m’hi sento a gust, a l’escenari i a la vida. Em va bé no saber què passarà, si el més que ve cobraré o no, improvisar... Pateixo una mica per l’altra banda, em costa molt tenir hàbits. M’agradaria tenir una mica més de rutina. Tot i que, en el fons, no tenir-ne és un privilegi. Rodes, vas a promoció, i tornes a parlar, però és d’una altra pel·lícula, coneixes gent diferent i vas a rodar en un lloc diferent. Està molt bé!
Manuel Poirier, que després el va dirigir a ‘Western’, és el responsable d’aquesta carrera que ha fet, tan ‘francesa’?
Sí. Després he treballat amb altra gent, però ell n’és més responsable que jo, perquè va ser ell que em va trucar per fer la primera pel·lícula, i per a les altres vuit que vàrem fer junts, inclosa la cinquena, Western, que va anar a Canes. En cinema, estàs una mica abandonat. Si no et truquen, no fas res. No pots aixecar una pel·lícula tu sol. En canvi, en teatre pots escriure i assajar a casa teva i sortir a actuar a la plaça Catalunya. Bé, ara tampoc, que et posen multa, vas a la presó o t’afusellen, no ho sé. L’ofici de rodar el vaig aprendre amb Poirier i després em vaig adonar que ningú treballa com ell. Improvisàvem molt. Ha estat determinant per aprendre la manera d’actuar al cinema.
Ha fet un grapat de pel·lícules importants amb directors catalans els darrers anys: ‘Mediterráneo’, ‘Pacifiction’, ‘La vampira de Barcelona’... La seva carrera ja no és tan francesa?
Sí, tenia la sensació que molta gent em va descobrir a l’Estat espanyol el 1996 amb Western, però durant molt de temps la gent pensava que treballava a França i tenia molt poques propostes. Potser sí que els últims deu anys s’ha normalitzat la situació. Tenen clar que estic aquí, se’m pot trucar i puc fer una pel·lícula. Tot i això, de França, potser perquè em van conèixer abans o perquè tenen més producció, en segueixo rebent més propostes.
Què en va treure de l’experiència d’encapçalar una candidatura a l’Acadèmia del Cinema Català amb Neus Ballús, que finalment no va ser escollida?
Tot està per fer, però a vegades te n’adones que no tot és possible. Amb les coses que interpel·len tot un gremi, és difícil consensuar uns mínims i trobar què és el que li interessa a la indústria. Si preguntes a qualsevol que hi treballa si li interessa que la indústria del cinema vagi millor, et respondrà que sí, però hi ha gent que ho diu pensant en el paper hi farà. Desgranar com funcionen aquests mecanismes, qui són els lobbies de poder, qui decideix les coses, qui és realment l’interlocutor amb la consellera de Cultura quan es fa una llei... És un laberint complex i has de tenir prou ganes, energia, entusiasme i temps. Estaria bé aglutinar, és una idea que tenim tots, però dins el cinema català és complicat abastar l’elefant sencer, no només la trompa, les orelles, la cua...
L’escena de l’estrangulament que interpreta a ‘Petita flor’ és de les coses difícils que ha fet?
No. En aquestes escenes has de tenir una paraula que si la dius, es para, com si fos sadomasoquisme. Si fas veure que t’ofeguen i ho fas bé, es confon amb què realment t’estan ofegant. És tracta que el que t’està ofegant entengui que ho està fent de mentida.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona
música

Twenty One Pilots actuaran al Palau Sant Jordi l’abril vinent

Barcelona