Els herois americans
Neil Young es retroba amb Crazy Horse, Bruce Springsteen invoca la màgia del ‘soul’ i s’edita un valuós disc en directe de Tom Petty & the Heartbreakers
El disc de Neil Young arriba en plena allau de llançaments provinents del seu arxiu
Tom Petty & The Heartbreakers, al Fillmore, van cantar amb John Lee Hooker i Roger McGuinn
No sembla que hi hagi d’haver relleu per a allò que van representar, i en determinats casos encara representen, els grans i carismàtics solistes nord-americans sorgits entre les dècades dels seixanta i setanta del segle passat. La figura d’un líder acompanyat per bandes –E Street Band, The Heartbreakers, Crazy Horse...– que encarnen de manera rodona idees com ara el romanticisme, la resiliència i la lleialtat, no és una fórmula en la qual la indústria musical aboqui ara gaires esforços. Però Bruce Springsteen i Neil Young, sigui quina sigui la situació, acaben de publicar dos treballs que, als seus 73 i 77 anys, respectivament, els reafirmen com a dos músics amb cap predisposició per jubilar-se i, entre les novetats discogràfiques d’aquest final d’any que han rebut més floretes, hi ha la publicació d’un disc en directe gravat per Tom Petty & The Heartbreakers l’any 1997. De tots tres, en parlem a continuació.
‘Soul man’
Only the strong survive (Sony), des de l’11 de novembre en plataformes digitals i a les prestatgeries de les botigues de discos que encara resisteixen estoicament als nous temps, és el disc amb què Bruce Springsteen –aquesta vegada, a diferència de Letter to you (2020), sense la E Street Band i repartint-se amb el productor Ron Aniello tots els papers de l’auca menys els cors i els vents– homenatja a cor obert la música soul amb què va créixer i a la qual, amb tota la litúrgia que arrosseguen els seus concerts, ja ha estat reverenciant de manera implícita des del dia que va pujar per primer cop a un escenari. La jugada, no entesa per bona part de la crítica, que l’ha rebut amb certa tebior, es concreta en quinze versions (magníficament cantades!) de temes popularitzats per Jerry Butler, Commodores, Frankie Valli, Four Tops, Temptations, William Bell o Diana Ross & the Supremes, i recupera lleugeresa després d’un disc, el citat Letter to you, que semblava el comiat de moltes coses. Forma part, com aquell i també Western stars (2019), d’un mateix procés de mirar enrere per poder entendre millor on és ara, però, a Only the strong survive, hi manen els homenatges. A Ben E. King, a Levi Stubbs, a Sam Moore –amb qui canta una cançó–, però sobretot a aquell marrec de Nova Jersey que somiava que, algun dia, es convertiria en un cantant de soul.
Cavall salvatge
Neil Young, per la seva banda, repesca els Crazy Horse (Billy Talbot, Ralph Molina i, des de fa tres anys, Nils Lofgren, també integrant, com si no tingués prou feina, de la E Street Band de Springsteen) per a un disc en què, com a Barn, publicat no fa ni un any, els tempos lents i reposats s’imposen a les tempestes elèctriques per les quals també van fer història els Crazy Horse, concentrades aquí a Break the chain i un tema de tretze minuts anomenat Chevrolet, amb el qual el músic canadenc reincideix en la seva passió pels vells però encantadors automòbils. Young s’aventura amb el piano en gairebé tots els temes del disc, canta a la “Mare Terra”, llança advertències contra la crisi climàtica com ja va fer abans que ningú i demana els serveis de Rick Rubin com a productor. Fa la sensació que Rubin, conegut sobretot per haver fet gravar a Johnny Cash els seus últims discos, taciturns i amb insospitades versions de tota mena, no ha dominat Neil Young tal com podria aventurar-se, però la seva empremta, potser, és més important del que sembla en un principi. World record –amb velles fotografies en blanc i negre del pare, la mare, el germà i la germana en el preciós llibret– és el tercer disc que Neil Young publica amb els Crazy Horse des de la tardor del 2019 (quan va aparèixer Colorado) i arriba enmig d’una autèntica allau de novetats relacionades amb el seu arxiu: Toast, al juliol, recuperava un disc inèdit gravat fa vint anys també amb els Crazy Horse; Noise & flowers, a l’agost, recollia un concert del 2019 amb el grup Promise of the Real, i el 5 de desembre, només quinze dies després de World record, ha arribat una reedició del totèmic Harvest plena de material inèdit.
Vint nits màgiques
Live at the Fillmore 1997, finalment, és un llançament (versió en doble CD i tres discos de vinil, però també en quatre i sis) que recupera material de sis dels vint concerts que Tom Petty & the Heartbreakers, un altre dels grans puntals del rock americà, van oferir el gener del 1997 a l’històric Fillmore de San Francisco. Hi ha clàssics de la banda, com ara American girl, I won’t back down i Runnin’ down a dream (no sempre, però, en la seva versió més recognoscible), i una allau de versions (38 en l’edició més àmplia) que reafirma el bon gust de la banda, fervorosa admiradora de la british invasion (no hi ha cap versió dels Beatles, però sí dels Zombies, els Kinks i unes quantes dels Stones) i del folk rock amb guitarraRickenbacker de The Byrds. Roger McGuinn, precisament un byrd, i el bluesman John Lee Hooker s’afegeixen a la festa en uns quants temes, i The Heartbreakers, a diferència del que feien en les seves gires ordinàries, recuperen temes que ja tenien gairebé oblidats. Una exhibició colossal de rock & roll.
