Arts escèniques

Crítica

teatre musical

Entre l’homenatge i l’autohomenatge

No hi ha cap dubte que Mario Gas estima Step­hen Sond­heim, del qual ha posat en escena qua­tre musi­cals: Gol­fus de Roma, Swe­e­ney Todd, A little night music i Follies. Tenint pre­sent l’espec­ta­cle (estre­nat el cap de set­mana final del Tem­po­rada Alta) amb el qual home­natja el com­po­si­tor nord-ame­ricà tras­pas­sat fa poc més d’un any, també podria con­si­de­rar-se que estima molt els mun­tat­ges que ha fet amb les seves obres. Cer­ta­ment, pot estar-ne orgullós. Tan­ma­teix, la impressió davant l’espec­ta­cle Sond­heim x Sond­heim (Que pas­sin els pallas­sos) és que no només és un home­natge, sinó un auto­ho­me­natge, de manera que l’espec­ta­cle podria dur per títol Sond­heim x Gas.

Situat a un cos­tat de l’esce­nari, Gas va expli­car la relació (i així els espec­ta­cles que n’ha fet) amb l’obra de Sond­heim, del qual va lle­gir pri­mer la lle­tra de Somew­here (En algun lloc) que va escriure pel West Side story com­post per Berns­tein. Ho va fer com si fos una decla­ració de prin­ci­pis (ho va remar­car més tard) d’un cre­a­dor de musi­cals extra­or­di­na­ris (que explo­ren entre el lirisme i la farsa les con­tra­dic­ci­ons i les insa­tis­fac­ci­ons huma­nes) que tenia una sen­si­bi­li­tat social per ima­gi­nar un lloc amb una altra forma de vida. Quan Gas va lle­gir Somew­here, ja havien apa­re­gut a l’esce­nari 11 músics, diri­gits per Pep Pla­de­llo­rens, i 19 can­tants-actors (n’havien de ser 20, però Jordi Boi­xa­de­ras no va poder actuar per mal a la gorja, men­tre que també es va notar l’absència de l’anun­ci­ada Mònica López) movent-s’hi amb difi­cul­tat, sense tro­bar-hi espai, men­tre balla­ven el Night waltz d’A little night music, en què, ins­pi­rant-se en comèdies de Shakes­pe­are i de Berg­man, el desig cir­cula i altera en una nit d’estiu.

Bona part dels intèrprets havien par­ti­ci­pat en els mun­tat­ges esmen­tats i a la vegada sem­bla­ven espec­ta­dors de la remem­brança que se’n va fer a través de frag­ments enre­gis­trats que, pro­jec­tats en una pan­ta­lla, també van ser­vir per recor­dar i home­nat­jar els absents: Mont­ser­rat Caru­lla, Assumpció Bala­guer, Cons­tan­tino Romero i el direc­tor Manuel Gas. Cons­ta­tant que el temps ha pas­sat, es res­pi­rava una nostàlgia que a vega­des va ser con­tra­res­tada en el pre­sent per intèrprets (com ara Muntsa Rius, Teresa Valli­crosa, Pep Molina i una esplèndida Vicky Peña) que con­ti­nuen en plena forma. Alter­nant-se cançons en català i cas­tellà, per la como­di­tat de reme­tre a la llen­gua usada en els mun­tat­ges res­pec­tius, l’espec­ta­cle es con­fi­gura amb una mena d’anto­lo­gia de Sond­heim x Gas. Una tro­bada d’amics i cone­guts que sem­blava una mica impro­vi­sada.

Sondheim x Sondheim (Que passin els pallassos)
Director: Mario Gas
Teatre Municipal de Girona, 10 de desembre. Temporada Alta


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia