El Nano, entre amics
En aquesta gira de comiat, Serrat ha aconseguit condensar gairebé sis dècades de carrera en concerts de dues hores i mitja ben equilibrats en tots els aspectes
No és gaire lluny, el Palau Sant Jordi, del barri del Poble-sec on va néixer i créixer Serrat, en una família obrera catalanoaragonesa d’idees anarquistes i republicanes abans de la guerra. És temptador imaginar-se el nen Serrat corrent muntanya amunt per Montjuïc, en una Barcelona que ja no existeix i a la qual ell ha dedicat cançons sublims com ara Barcelona i jo, en què el Nano retrata algunes de les mil cares de la seva ciutat: “La que en Cerdà somnià, la que va esguerrar en Porcioles / La que devoren les rates, la que volen els coloms / La que es remulla a la platja, la que s’enfila als turons / La que per Sant Joan es crema, la que compta per dansar / La que se’m gira d’esquena i la que em dona la mà.” Aquesta cançó, amb els seus elegants retrets finals, és gairebé segur que no faltarà en el repertori d’aquests tres últims concerts al Sant Jordi, perquè ja la va cantar aquest estiu en alguns concerts de la gira El vici de cantar 1957-2022 –per exemple, al de Sant Feliu de Guíxols– i perquè, si tanca la gira a casa, noblesa obliga.
Si segueix l’estructura dels concerts que va oferir a l’estiu a Catalunya, en cites com el Festival Castell de Peralada i el de la Porta Ferrada, Serrat cantarà en aquesta tanda final d’actuacions unes 25 cançons, una desena de les quals en català, amb un bon equilibri entre els diversos discos i etapes, la qual cosa no és gens fàcil quan portes més de mig segle en actiu, concretament 57 dels 79 anys que complirà dimarts vinent.
Viatge en el temps
Per tant, és molt probable que comenci aquests tres concerts de comiat amb l’evocadora Temps era temps, que és una magnífica introducció per al viatge en el temps de dues hores i mitja que ve a continuació. En els concerts en terres hispanoparlants, com els recents a Madrid, obria foc amb Dale que dale, poema musicat de Miguel Hernández, que es pot entendre com una oda a l’esforç i a la perseverança, a les seves sis dècades d’ofici, en resum.
Després podrien sonar cançons que evoquen la infància, com ara El teu àngel de la guarda, El carrusel del Furo, Cançó de bressol i, menys probablement, Mi niñez. En la majoria de concerts interpreta Romance de Curro ‘El Palmo’ (“Ay, mi amor, sin ti mi cama es ancha”), Señora i la irònicament reivindicativa Seria fantàstic, que es complementa bé amb Algo personal. A Catalunya, tampoc no falten a la cita monuments sonors com ara Me’n vaig a peu, Cançó de matinada, La tieta i Pare, impressionant al·legat ecologista que també va cantar a Madrid, en una recta final (bisos a part) en què, tant sí com no, cantarà Mediterráneo i els Cantares de Machado: “Todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar...” Abans, en algun moment, ja haurà passat també per Miguel Hernández, amb Las nanas de la cebolla i Para la libertad. Per als bisos, tornant al barri, podrien quedar El meu carrer i Fiesta, potser també Aquellas pequeñas cosas i, segur, Paraules d’amor. Ja veurem si Lucía i Penélope es queden de nou a la banqueta.
Xerraire com sempre, Serrat s’ha mostrat, en aquesta gira de comiat, entre emotiu, irònic i agraït: un còctel de sentiments que segur que assolirà la intensitat més alta durant aquestes tres últimes nits, en què estarà molt ben acompanyat. A sobre de l’escenari, per un competent septet encapçalat per Ricard Miralles i Kitflus; a baix, a la pista i a les grades del Sant Jordi, per milers de seguidors fidels, la majoria fans anònims. Però també hi haurà moltes cares conegudes, del món de la música –Raimon, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra, Paco Ibáñez, Marina Rossell, Guillermina Motta, Joan Isaac, Estopa, Judit Neddermann, Santi Balmes, Eduard Estivill, Manel Joseph–, del teatre i el cinema –Mario Gas, Joan Lluís Bozzo, Joan Font, Mercè Sampietro, Isabel Coixet–, d’altres arts –Colita, Xavier Mariscal, Javier Cercas–, dels esports –Carles Puyol, Pep Guardiola, Carles Reixach, Ona Carbonell– i dels mitjans de comunicació –Andreu Buenafuente, Justo Molinero, Mònica Terribas, Jordi Évole, Berto Romero, Josep Cuní, etc.
Serà, sens dubte, un final històric, per al Nano, el seu barri, la seva ciutat, el seu país i més enllà.
