Germanes en lluita

Yolanda, Kathy i Edna Sey tancaran avui a la Sala Apolo (21h), convidades pel Festival Mil·lenni, la gira del seu tercer treball, We got your back, ( Satélite K) i, seguidament, faran allò que ara se’n diu una “aturada indefinida” per prendre’s les coses amb una mica més de calma i reorientar el seu discurs. “És un final d’etapa”, diu Yolanda Sey en una trobada via Zoom entre El Punt Avui i aquestes tres germanes, filles de pares de Ghana, d’Hostalets de Balenyà (Osona). “No hem parat en quinze anys i necessitem temps per a pensar quin ha de ser el pròxim pas. Mai no hem fet un disc sense presses i, aquesta vegada, ho necessitem.”

Amb una música que ha evolucionat del gòspel al pop modern i el soul, Sey Sisters, acompanyades als teclats per Albert Bartolomé, fan ara un punt i a part en la seva trajectòria orgulloses d’haver introduït el discurs antiracista en el panorama musical del país. “No hi ha gaire gent que en parli, d’això, però nosaltres considerem que la cultura és una eina de transformació i, en conseqüència, les nostres cançons són sobre antiracisme i feminismes”, manifesta Yolanda, que veu tanmateix com alguns programadors mostren encara reticències cap al missatge que promulga el trio. “Hem vist que, en alguns espais, el nostre discurs molesta o incomoda, segurament perquè hi ha gent que encara creu que el racisme no és un tema universal. El nostre objectiu, però, és parlar de racisme en tots els espais, i no ens cansarem de fer-ho.” “És una cosa, per desgràcia, molt incrustada a la nostra cultura”, diu, per la seva banda, Edna quan li pregunten perquè no hi ha més artistes catalans fent cançons sobre els mateixos temes que elles. “La gent no se sent interpel·lada o, simplement, considera que no pot fer res per canviar-ho, la qual cosa fa que no tothom utilitzi els escenaris com a plataforma per a denunciar-ho.” “Totes les lluites són en paral·lel”, rebla Kathy. “No podem lluitar només per al feminisme pensant que, una vegada hàgim aconseguit la igualtat, ja ens hi posarem, amb el racisme. A nosaltres les dues coses ens afecten igual i, mentre no entenguem que tot va alhora, i que calen fronts oberts on poder parlar de tot, serà complicat poder canviar les coses.”

Les Sey Sisters reconstrueixen tot conversant amb elles la seva història i recorden quan el seu pare, també músic, va triomfar de valent en la dècada dels vuitanta a la plaça Major de Vic. “Ell va començar a venir de gira a Catalunya amb un grup que es deia Songhai que van anar a parar a Hostalets de Balenyà perquè allà, diria, podien aconseguir un lloc on assajar. Recordo, amb quatre anys, veure’ls actuar a Vic i flipar, ja que el nostre pare, que sempre ha estat un showman i, aleshores, no sabia català, va dir al públic que es deia «això mateix». Va acabar la plaça sencera corejant «això mateix»!”, recorda tot somrient Yolanda. “A casa la música sempre ha estat un joc”, hi afegeix la Kathy. “No ens n’adonem i ja estem fent totes jocs vocals o harmonitzacions”.

I, amb tant poca gent cantant sobre allò que canten elles, no serà difícil d’omplir, els preguntem, el buit que deixen amb aquesta aturada les Sey Sisters? “Esperem que sigui una oportunitat per buscar una mica més”, proposa la Kathy. “Tenim la sensació que n’hi ha molts que pensen: «estaria bé que vingués a tocar un grup de dones negres. Truquem a les Sey Sisters!». Però de dones negres fent músiques n’hi ha més, a Catalunya. Estarem encantades de compartir aquest espai.”