La parla dels cossos

En par­lar l’inter­lo­cu­tor, hom resta tan con­cen­trat a aten­dre els mots que oblida el que diu el cos, mal­grat que, com és sabut, el que mani­festa la cor­poreïtat sovint pot con­cen­trar un conei­xe­ment més veraç, precís i fia­ble que allò transmès amb parau­les, al punt que, en oca­si­ons, el gest cor­po­ral sig­ni­fica, invo­lun­tari i sub­til, una rea­li­tat que la paraula nega. En aquest sen­tit, el cos, pri­mi­tiu, sem­pre s’esforça a tras­puar cap enfora el que la raó, gelosa, vet­lla per ple­gar al seu con­trol.

En els nos­tres temps, un dels motius de l’oblit del cos és el domini del pre­ju­dici raci­o­na­lista, que pri­o­ritza en l’acte comu­ni­ca­tiu la paraula dita en detri­ment de l’expressió del cos, com si aquest tan sols fos l’acom­pa­nyant i suport del dis­curs, i no una enti­tat de ple dret, amb un sig­ni­fi­cat propi i inde­pen­dent dels mots. En la novel·la El roig i el negre, Stend­hal pro­posa cap­gi­rar el pre­do­mini del verb pel del cos. En algu­nes esce­nes, la trama de la nar­ració no es tei­xeix i avança en el pla dels diàlegs i els fets, sinó que es des­plega en la semàntica dels cos­sos. A tall de mos­tra, mossèn Pirard, després d’haver ator­gat un ascens a Julien Sorel, es fixa en el llam­pe­gueig flamíger que incen­dia els ulls del jove, regis­tra la matus­sera ganyota que li aflora, per­cep el color ver­mellós de la seva pell i pren nota d’un parell de postu­res d’una gran­di­loqüència patètica per con­cloure la presència d’una ambició ani­mal en el jove.

L’exem­ple més estri­dent de l’anal­fa­be­tisme sobre el cos l’obser­vem en el des­con­cert de l’espec­ta­dor davant un espec­ta­cle de dansa con­tem­porània. Asse­gut a la butaca, con­tem­pla el des­ple­ga­ment cor­po­ral dels balla­rins amb l’enigma d’un jeroglífic: d’una banda, admira el vir­tu­o­sisme estètic traçat pels cos­sos en l’aire i, d’una altra banda, es queda per­plex, incapaç de cop­sar quin sig­ni­fi­cat trans­me­ten.

En la direcció contrària, tro­bem casos d’un pro­digiós apre­nen­tatge del cos en el tracte estret, intens i dila­tat en el temps que com­par­tei­xen dues per­so­nes. De mica en mica, dos ena­mo­rats, dos amics o dos fami­li­ars es conei­xen mútua­ment els sig­nes del cos i adqui­rei­xen un grau de lle­gi­bi­li­tat cada vegada més trans­pa­rent i eloqüent els uns dels altres, fins que es poden comu­ni­car amb la pro­fun­di­tat d’un codi xifrat com­par­tit entre espies. Un cas para­digmàtic és el de la mare que, habi­tu­ada a lle­gir el cos del fill, esbrina amb exac­ti­tud quirúrgica la classe de sen­ti­ment que el domina en una deter­mi­nada cir­cumstància. Davant la capa­ci­tat de pene­tració de la mare, el fill es com­plau i s’hor­ro­ritza alhora: s’ale­gra perquè la des­tresa de la mare evi­den­cia un gran interès en la seva per­sona, però també l’esgar­rifa pen­sar que la mirada materna pugui tras­pas­sar els murs de la pròpia inte­ri­o­ri­tat sense dema­nar permís.

La des­tresa her­menèutica del boti­guer con­sis­teix a cap­tar minu­ci­o­sa­ment el sen­ti­ment del cli­ent en cre­uar el llin­dar de la porta, el dibuix que traça el braç en pren­dre l’arti­cle de la lleixa, la inten­si­tat de la rotació del canell en exa­mi­nar els ingre­di­ents, el ritme dels movi­ments al llarg del pas­sadís i les repe­ti­des mira­des cap a l’exte­rior. A par­tir de la lec­tura d’aquest con­junt de dades cor­po­rals, el boti­guer anti­cipa i pre­veu les pos­si­bi­li­tats del cli­ent en el con­text del comerç per ajus­tar una res­posta efec­tiva. Doncs bé, per què hom no fa el mateix quan con­tem­pla dansa con­tem­porània? Per què la seva ima­gi­nació, ago­sa­rada, no s’atre­veix a con­tex­tu­a­lit­zar el llen­guatge cor­po­ral del veí en la pos­si­bi­li­tat d’una nar­ració amb sen­tit, tal com ho ha fet amb el cli­ent? Per què no pro­jecta en l’inter­lo­cu­tor l’estruc­tura d’un relat que pro­ve­eixi el seu cos d’un con­tin­gut semàntic?

Si mossèn Pirard, l’ena­mo­rat, la mare i el depen­dent són hàbils en des­co­brir els estats interns no és per l’exper­tesa en la fisi­ogno­mia del cos ni per una acu­rada des­tresa psi­cològica, sinó perquè en tot moment estan pre­pa­rats per ima­gi­nar amb pre­cisió el relat que domina en els altres, i, per tant, saben pre­veure els sen­ti­ments i movi­ments que els sus­cita un deter­mi­nat con­text. Tots ells, amb el tracte con­ti­nuat i intens, han après no tant a iden­ti­fi­car les emo­ci­ons dels cos­sos, sinó a com­pren­dre el relat idi­o­sincràtic que els governa, perquè en pos­seir el seu sen­tit gene­ral, de retruc, ja poden con­tex­tu­a­lit­zar el llen­guatge cor­po­ral en els con­torns d’un camp semàntic deli­mi­tat i sin­gu­lar, on cada gest i movi­ment és part d’un argot cor­po­ral propi, que reflec­teix una indi­vi­du­a­li­tat amb el seu propi relat del món.

Actu­al­ment, la con­cepció psi­co­lo­gista del cos ha trac­tat de reduir l’expressió cor­po­ral a la dimensió emo­ci­o­nal, exclo­ent, així, el seu con­tin­gut semàntic. Per esme­nar-ho, la nos­tra ima­gi­nació encara és a temps d’ela­bo­rar una semàntica dels cos­sos a par­tir d’un diàleg situat a mig camí entre la noció de relat i les cir­cumstàncies del con­text. Des­xi­frar la parla dels cos­sos en la forma d’un relat també ens obre la porta a noves for­mes de soci­a­bi­li­tat amb els altres, més direc­tes, mati­sa­des, hones­tes i amb una nova cre­a­ti­vi­tat, en la qual la semàntica de la cor­poreïtat ens apropa i allu­nya del relat dels altres des d’una pers­pec­tiva fins ara des­co­ne­guda.