La primera mirada

Va ser el cineasta grec Theo Angelopoulos (1935-2012) que, en la seva còsmica pel·lícula La mirada d’Ulisses (1995), va posar en valor el bell concepte de la primera mirada. Òbviament, allà es referia a la primera mirada dels germans Manaki, que van ser pioners a filmar les primeres imatges del cinema hel·lè. Alguna cosa semblant al viscut, a la fi de la pel·lícula, pel protagonista el director de cinema A. li va passar al cronista quan va sonar el darrer acord de la no menys còsmica Missa solemnis (1824) de Ludwig van Beethoven (1770-1827). Per què? S’acabava d’assolir el miracle de l’irracional en haver estat convidats a escoltar, a través de l’esmentat concepte de primera mirada, una versió sàvia, bellament construïda, rica de colors instrumentals i vocals apareguts de l’art dels membres de l’orquestra dels Champs Élysées i de l’estratosfèric cor del Collegium Vocale Gent. Dirigits per un enfebradíssim Philippe Herreweghe, que va haver de fer algunes petites pauses entre moviments, va ser capaç d’assolir l’objectiu principal de l’esmentada obra explicitat pel mateix compositor a Andreas Streicher en una carta del 1824: “Despertar i fer duradors els sentiments religiosos tant entre els cantants com entre els oients.”

A partir d’aquí, òbviament, ens podem quedar en una esfera, anomenem-la superficial, en referència a qüestions sobre la dificultat d’interpretació d’una obra extrema que, com és sabut, va sorgir d’estats de veritable arravatament místic exposats per un dels primers biògrafs del músic de Bonn, Anton Schindler, que explica que, a l’habitació on es componia l’obra, el compositor cantava i cridava com un boig posseït. Un trasllat a aquest estat va ser el que es va viure, malgrat les reticències que qui signa aquestes línies tenia en haver-la escoltat a Paris, el 2011, pel mateix Herreweghe en una nit més que anodina. Res d’anodí vam viure al Palau, i en finalitzar es corroborava la mateixa necessitat hermenèutica exposada per Angelopoulos per comprendre l’esmentat film amb una sentència platònica del diàleg Alcibíades: “Si l’ànima s’ha de conèixer a si mateixa, ha d’observar l’ànima.” Beethoven, al manuscrit autògraf, va escriure alguna cosa semblant: “Des del cor! Es pot trobar el camí cap al cor.” I a fe de Déu que ho sap i coneix Herreweghe. La primera mirada.