“Quan vaig començar, es reien de mi”

Sempre havia tingut la imatge de Barcelona com una ciutat molt moderna i bolcada en les músiques urbanes, però si he fet aquests concerts ininterrompudament durant deu anys és perquè a Catalunya, com em va fer notar també Jordi Savall, hi ha una gran estima per la tradició. Hi ha gent, de fet, que m’ha arribat a dir que guarda tot l’any l’entrada a la tauleta de nit esperant aquest concert!

En el meu segon disc vaig unir música celta i flamenc i semblava que, a Galícia, se’m crucificaria, però si la música tradicional continua ben viva és per haver fet coses com aquesta. Així com de jove volia aprendre de gent més gran jo, com The Chieftains i Paco de Lucía, ara que tinc 50 anys sento que puc aprendre molt dels que en tenen, per exemple, 18, com Yung Denzo, un discjòquei que ha produït aquest tema. No hauria d’estranyar-nos, però. Hi ha ritmes de trap, a més, que són iguals que músiques tradicionals que s’han estat tocant amb la gaita des de fa mil anys.

S’adonen que, si volen anar pel món sense ser “la còpia de la còpia de la còpia”, no va gens malament beure una miqueta de les teves arrels. En el meu cas, en canvi, quan vaig començar es reien de mi. No diré que em fessin bullying, però gairebé. Era el raret. El músic a qui deien: “A veure què farà, ara, aquest flautista d’Hamelín!” Encara recordo el primer cop que vaig tocar amb Luz Casal. Em va venir el seu guitarrista i, tot referint-se a la gaita, em va dir: “Ostres, com mola, aquest pal que portes!” Veníem de la movida i hi havia molt desconeixement. Ara, en canvi, noto que la gent jove està superoberta i considera la música tradicional un tresor a preservar.

De gira amb The Chieftains pels Estats Units. Va ser un xoc veure com grans eminències no únicament no se’n reien, sinó que consideraven la música que fèiem una part important de la base del rock. Aquella gira em va canviar la vida i concerts com ara el del 50è aniversari de Roger Daltrey al Carnegie Hall, amb Alice Cooper o Pearl Jam, i The Great Music Experience l’any 1994 al Japó, amb Bob Dylan i Joni Mitchell, van ser absolutament clau.

Exacte. Va ser gràcies a aquesta gira amb The Chieftains que se’m va mirar amb uns altres ulls. Manuel Rivas va escriure a El País un articulàs titulat “El nou rei dels celtes” i les discogràfiques, a Madrid, es van anar obrint. Aquella aventura americana va canviar-ho tot.