La natura ens parla

Marjorie, el fins avui últim disc de Núria Graham (Vic, 1996), tot un reconeixement a les seves arrels irlandeses, va publicar-se uns dies abans de l’esclat de la pandèmia i, per tant, no va començar a agafar embranzida en directe fins uns quants mesos després. Quan va ser l’hora, però, de retrobar-se amb aquelles cançons, la seva tieta irlandesa, un dels leitmotiv del disc, havia mort i el pes d’haver-se hagut d’enfrontar “cara a cara” a tantes velles històries familiars havia esdevingut feixuc. “Feia concerts perquè m’havia de guanyar la vida, però no m’ho estava passant gens bé i m’estava deprimint”, recorda. “Era dur tant psicològicament com físicament. Hi va haver un concert a la Bisbal d’Empordà en què vaig petar...”

A Graham, que, coincidint amb aquest procés, va traslladar-se a viure, precisament, a la Bisbal, d’on és la seva parella, li va caldre aturar-se i anar a buscar una mica de “llum”. I és d’aquesta llum on neix Cyclamen, un disc que va avançar en directe el mes de setembre passat al Mercat de Música Viva de Vic i que, després d’haver-lo fet girar a la tardor en una trentena de dates arreu d’Europa i els Estats Units, es publica avui precedit de dues elogioses ressenyes en dues de les revistes musicals més prestigioses del planeta –les britàniques Mojo i Uncut– i sota el paraigua de la històrica companyia Verve, en aliança amb Primavera Labels i el segell New Deal, del músic nord-americà Blake Mills. “Hi ha un disc de Billie Holiday publicat amb Verve que he escoltat fins a la sacietat. No hi ha dia que estigui sola a casa que no me’l posi....”, explica Graham, “frescament reconfortada” amb les experiències transfrontereres d’aquesta tardor, però conscient de les dificultats que, malgrat tot plegat, continua arrossegant l’ofici de músic.

Com ja es va veure a Vic, on Graham, invocant, per exemple, Kate Bush i Laura Nyro, va actuar amb una banda amb arpa, contrabaix, clarinet i violoncel; el llenguatge, però, és un altre, i la guitarra elèctrica, que la vigatana sempre ha tocat extraordinàriament bé, queda aquesta vegada fora de joc a benefici del piano de paret, amb el qual feia un any que investigava al seu nou menjador de casa i que li ha permès, assegura, “obrir unes quantes portes”. “Ni m’he reinventat ni renego del passat”, deixa ben clar, tanmateix. “Simplement tenia ganes d’investigar i sentir-me inexperta. Crec que, si fas música, has de buscar constantment la sensació d’un nen petit jugant. Has de procurar esquivar sempre la sensació que has madurat...”

Lliure quant a estructures, i amb la certesa que, “més que l’estil, el que importa és el missatge”, Cyclamen sorgeix d’un procés d’observació del món i, com el títol mateix, un gènere de plantes d’hivern, té en les seves lletres molts elements de la natura. “Tinc la sensació que hem deixat d’escoltar els missatges que ens dona la natura”, indica. “I el disc, en certa manera, parla d’aquests observacions. “Hi ha un ocell que ens adverteix d’un desastre, unes quantes lletres catastròfiques i una portada, fins i tot, en què hi surt un volcà, el Vesuvi, que explota, però, no obstant tot això, no he pretès fer res depriment, sinó una observació del cicle propi de la natura motivada, segurament, per tot el que hem viscut durant aquests últims anys.”

Graham , a Cyclamen, no únicament s’estrena amb el piano sinó també com a productora, tasca que ja va assumir amb el grup Junco y Mimbre i que, vistos els resultats, seria engrescador que, algun dia, pogués repetir amb algun artista consagrat amb ganes de rebre els seus consells. “Produir jo mateixa el disc va ser la decisió més difícil de prendre”, assegura, però, Graham, que ja no és aquella, diu, que “presumia de no ser gens perfeccionista”. “Dins meu devia tenir clar que volia produir-lo, però em faltava determinació. Suposo que és una de les conseqüències d’haver començat tan jove: et deixes endur per opinions externes i et preguntes constantment: «però... que carai sé jo?»”

Núria Graham començarà avui, a L’Auditori de Girona, una gira que, el 17 de febrer, aterrarà a Barcelona (Paral·lel 62, Festival Guitar BCN).