“Hi ha una pressió molt gran per destacar”

Té a veure amb l’època i la cultura en què jo visc. Sorgeix de l’observació i la reflexió sobre on ens movem com a cultura i què significa viure en una societat privilegiada, sobre la complexitat psicològica dels nostres problemes, que no tenen a veure amb el menjar o un refugi on viure, sinó amb el reconeixement, amb desitjos molt abstractes. Intentava entendre com funciona aquesta economia al voltant de la identitat i les víctimes que provoca. Tot plegat em va donar unes idees interessants per a una comèdia sobre una noia que viu a Oslo i té desitjos de convertir-se en quelcom terrorífic, tot destruint la seva aparença física, tan sols per obtenir un tros del pastís de la fama.

Es dona per fet que qualsevol persona vol ser el personatge principal de la seva vida. No crec que això sigui nou. El que és nou és la pressió de tenir alguna cosa a dir. Però molta gent no té res a dir. Hi ha una pressió molt gran per destacar. I sovint amb aquesta lluita hi ha una pèrdua de l’autenticitat.

Sí, hi ha un instint natural que probablement tenim a dintre des de fa segles i ens ajuda, de voler ser valorats dins de la nostra comunitat. Quan projectes la teva comunitat a l’escala d’internet, entres en un grup tan gran, amb tanta competència, que esdevé molt difícil abordar aquest desig. Hi ha molts camins per trobar una solució als teus desitjos. El film mostra el cas d’una persona que troba una manera de ser reconeguda destruint el seu cos. La malaltia esdevé una oportunitat per a ella. Jo crec que en el fons el que ella vol és captar la mirada de la seva parella, que és un artista. Vol esdevenir la model de l’obra artística del seu home, vol ser vista com un objecte d’art. Hi ha una analogia amb el desig de ser algú en la nostra cultura, sortir als mitjans.

Disfruto creant personatges odiosos. M’agrada explorar el costat més fosc de la humanitat a la ficció. No trobo que les bones persones tinguin gaire interès davant la càmera. Al contrari, m’interessa el personatge Travis Bickle que interpreta Robert De Niro a Taxi driver, el Daniel Plainview de Daniel Day-Lewis a Pous d’ambició... És com si donessin sortida i expressessin els racons més foscos del nostre cervell, com si fossin un artefacte terapèutic. Per alguna raó, hi ha menys caràcters femenins com aquests i volia contribuir a omplir aquest buit. I no volia per res que fos una cosa ensucrada, volia un personatge dur, real, lleig... justament perquè el respecto.

Sí, vaig veure L’home elefant quan era adolescent i em va impactar molt visualment, la imatge de la seva cara em despertava una gran emoció. El tema de la deformitat física em sembla interessant des del punt de vista artístic. També vaig llegir la novel·la gràfica Agujero negro (Black hole) quan era adolescent i em va impactar molt. És un món que no vull intentar expressar amb paraules, sinó amb imatges. I no puc explicar exactament per què em commou, però és un dels primers elements que em van portar a fer Sick of myself.

Vaig plantejar inicialment aquest projecte com una comèdia negra, dramàtica i terrorífica. Això és el que tenia al cap, un tipus de comèdia com les que a mi m’agraden. M’agrada que hi hagi coses incòmodes com les d’aquesta pel·lícula, en què constantment et preguntes si està bé riure-te’n.